Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Els filòsofs, tendim a passar d’allò íntim a allò abstracte i poquesvegades sabem dibuixar el perfil precís d’un personatge, la figura viva d’una obra, la plasticitat d’un retrat.
Com descriure serenament i objectiva, des de fora, allò que d’antuvi s’ha viscut des de dins? Un positivista convencional ens diria que, en efecte, això es impossible. Però hi ha un altre positivisme que va de Plató a Husserl i a Wittgenstein -un positivisme del qual participa Manuel de Solà-Morales- que ens diu que l’objectivitat no és
més que una forma subtil de l’afinitat, i que només coneixem allò que, de fet, desperta en nosaltres un record anterior. Coneixement llavors, no seria sinó Reconeixement.
Reconeixement de l’obra de Manuel de Solà-Morales, certament, però també, a través d’ella, per ella, reconeixement de nosaltres mateixos com a país i com a poble. És en contrast amb la tradicional addició hispana a les essències i les grandiloqüències que fa uns anys jo tractava d’esbossar els trets d’un tarannà molt propi del nostre país, i que el Manuel emblemàticament representa. Aquests trets són:
-L’admiració i respecte per tot allò que de complex i
matisat té la realitat.
-L’entusiasme i lleialtat envers allò de circumstancial, híbrid o escadusser tenen les coses i fins i tot les idees.
- La consciència de la precarietat d’allò que, com a col·lectivitat, hem assolit I que per la mateixa raó mai podem donar per descomptat…
Tot això és un dir perquè n’hi ha prou de veure l’obra arquitectònica del Manuel
-L’Illa a la Diagonal, per exemple- per a descobrir–hi una intuïció formal i una finor estilística que són avui tant més paleses precisament perquè mai no es van voler ostentoses. / Barcelona