Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
En el pròleg que Manuel de Solà Morales
escrivia al catàleg de l’exposició Ciutats, Cantonades, fa una cita d’Aristòtil que em sembla molt apropiada per encetar aquest breu record: “Una ciutat es compon de diferents classes d’homes; persones semblants no poden fer una ciutat.” Més enllà d’una proposició filosòfica que, segons glossa d’ell mateix, “diu alhora que la ciutat és diversa i també fins a quin punt la diversitat cultural és un fet urbà”, crec que amb aquestes paraules expressava la síntesi d’un pensament humanístic i urbanístic, el seu, que va aconseguir difondre a bastament. És l’aire que trobem, per exemple, en moltes planes de les seves Deu lliçons sobre Barcelona, especialment brillants i exactes, o quan ens ensenyava a mirar la ciutat i el territori des del seu magisteri oral. Tots els qui hem pogut seguir la trajectòria docent i professional d’en
Manuel sabem que tenia una personalitat singular dotada sens dubte per a l’observació, l’emoció, el diagnòstic i el projecte.
Va ser de jove, amb ocasió de la redacció del Pla General de Manlleu, que vaig poder tractar i conèixer de prop qui per a mi ja era un professor admirat. El que més recordo d’aquella època de treball il·lusionant i, per part meva, d’aprenentatge actiu, és el seu tarannà càlid, positiu, agut i de bon humor. La seva era una mirada intel·ligent i múrria, una mirada que delatava una curiositat immensa per les coses que passaven. Gaudia enraonant, dialogant, i es mostrava atret per tantes coses que seria llarg enumerar-les totes.
Ja fos en l’anàlisi d’una ciutat, d’una plaça, d’un carrer o d’un territori, en Manuel em va fer entendre que era necessari estimar i admirar l’objecte perquè només així tindria sentit el que fèiem, tota vegada que em feia veure que es pot arribar al coneixement a través de les emocions. Era la seva
una actitud que m’atreveixo a qualificar de romàntica davant l’objecte d’estudi.
I ara portem dol, un dol acompanyat però del goig d’haver-lo conegut i de sentir-lo pròxim amb una presència tan viva, que notem que el “mestre de vida” ja es fa perdurable. / Barcelona