Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
El Manuel va trucar un dia al despatx, volia que l’acompanyéssim
en la redacció del Pla General de Terrassa. Fer planejament amb el Manuel, ja era de per si una cosa estranya, però fer planejament de llarg recorregut, es plantejava a l’inici com una missió, si no impossible, molt difícil. Una marató urbanística requereix una certa dosi de complicitat i de compenetració. No havíem treballat mai junts i jo n’era conscient, de les dificultats de treballar amb ell: de la seva exigència, de vegades del seu humor, del seu nivell de perfecció, del seu descontent permanent, de la necessitat de polir i polir i polir, una i mil vegades les feines, com si no s’haguessin d’acabar mai.
Això passava més o menys als voltants del canvi de segle i confesso que, al començament, no les tenia jo totes. El Manuel era el pal de paller, el conductor i jo feia de copilot. L’afirmació és en part metafòrica, però a la vegada molt i molt real, ja que el Pla, en part es va fer en els trajectes entre el carrer de l’Esperança, despatx del Manuel a Barcelona i el carrer del Pantà, oficina del Pla a Terrassa. Ell conduïa i jo seia al seu costat. Varen ser molts trajectes, durant prop de quatre anys. Molt temps de conversa, de confessions, de silencis, d’acostament, d’intercanvi, de complicitats... parlàvem del Barça, de les Terres de l’Ebre, d’Olot, de l’escola, de l’ensenyament de la urbanística, parlàvem del despatx i del treball en equip o del treball individual, amb dos models ben diferents, jo casat amb els meus socis de sempre, i ell solo ante el peligro i d’aquí alguna de les meves primeres sorpreses: “Sebastià, saps què... que tal vegada jo hauria d’haver fet un soci o un company, per treballar... però no és fàcil....”
El Manuel em sorprenia cada cop més i més i, a mesura que el temps passava, la distància es feia més curta i el meu primer respecte es convertí en un profund afecte. Les anècdotes anaven perfilant i modelant un Manuel una mica desconegut per mi, un Manuel molt exigent amb si mateix i amb els del
seu entorn, a cops insegur, intranquil, molt neguitós en el moment de l’entrega, en el moment de tancar, en el moment de la sort, en l’instant en què ja s’ha acabat de donar-hi voltes i més voltes, en el moment final, quan ja s’acaba el procés i cal la seva materialització, l’instant en el que el projecte ja no estarà més a les teves mans. El qui l’ha vist treballar, sabrà perfectament a què em refereixo. Ell era com els seus dibuixos, sempre plens de correccions, una i mil vegades i en el dibuix, amb llapis tou, amb una i mil ratlles, com si fos intencionat que totes foren possibles i cap l’única real; igual que amb els seus texts, que abans de veure’ls en net, eren escrits amb mil correccions, amb una lletra infernal, quasi il·legible i tant, que semblava fet de forma intencionada perquè el text pogués dir una i mil coses, moltes més que les que ell volia dir.
El pla de Terrassa va anar força bé. Fins i tot va ser premiat, com tantes coses que tocava el Manuel, però per mi, la millor lliçó va ser poder passejar amb ell per la ciutat, aprendre de la seva manera de mirar, una mirada molt particular, quasi clarivident, amb un olfacte molt fi per saber quins eren els grans temes que la ciutat havia de resoldre. I sobretot, la seva preocupació més profunda era la ciutat de les persones, la ciutat de la gent, la ciutat humana i per aquesta raó es mostrava sempre tan

 

inquiet, amb el dilatat temps del planejament i comentava: “Sebastià, jo sincerament encara no entenc com la gent té confiança en l’urbanisme.... els prometem tantes coses, i costa tant i tant que es facin realitat”
Passejar al seu costat era mirar la ciutat d’una altra manera, mirant més els espais que els edificis, sempre buscant els llocs on hi havia més bullici i vida, on hi havia més relacions, on hi havia més gent i més contacte. Comentava i anàvem als bars dels polígons industrials, bars de menú del dia, bars de gallegos, on passa part de la vida quotidiana de les nostres ciutat, on hi ha menjar gens refinat, que també li agradava. I allí, la conversa girava entorn a com millorar la ciutat i el que podríem fer, sense emprenyar ni molestar aquella gent treballadora.
Coincideix també al tombant del canvi de segle la seva festa dels seus 60, inoblidable, i la meva incorporació al grup de professors que acompanyen al Manuel en els seus darrers anys a l’escola. Si a Terrassa el que l’importava eren les persones, a l’escola eren els estudiants. Un cop més, apareix la figura del Manuel que desconcerta cada any, que canvia de registre contínuament, que cada curs ha de fer coses diferents: docència en pastilles, 6 camins de l’urbanisme, urbanisme de creixement zero... seran alguns dels títols del seus darrers cursos. Cada any un esforç diferent, cada any un aprenentatge nou, una nova lliçó, cada curs una voluntat de no repetir, d’avançar, d’evolucionar i el darrer curs de tots a la Costa Vermella, un lloc d’urbanisme assossegat, molt proper al Manuel, on hi va passar llargues estades estiuenques
I entre Terrassa i l’escola, entre la trinxera i l’acadèmia, dos espais més per compartir, per debatre, per tornar a parlar o polir un cop més, allò que ja estava entregat i executat: les sessions del pim-pom al seu despatx o els darrers vermuts del LUB, alguns dilluns al matí al departament, com si tot el fet es pogués tornar a refer i reformular.
Ens ha deixat i sense ell ens costarà més pensar. / Barcelona