Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Entre els prestatges atapeïts de
llibres i revistes del Laboratori, imatges impregnades de l’olor característica de l’acumulació de paper i de coneixement. Recolzat sobre els seus arxius, vells contenidors de plànols-tresors, de treballs pioners. En l’espai que li ha agradat mantenir tal com sempre havia estat, sense etiquetes ni grans classificacions, amb l’ordre natural de les coses.
Assegut a la taula de l’avantsala, amb les ulleres al front -i per tant concentrat- sobre les denses línies de la seva lletra, angulosa i petita, difícil de desxifrar, buscant la precisió en la paraula exacta, en l’adjectiu idoni -que no necessàriament el gramaticalment més correcte-, en la millor puntuació. Esquivant la còmoda taxonomia, la trampa de les paraules que atrapen conceptes i que condueixen irremediablement a la simplificació, al tòpic, a l’estereotip. Qüestionant aquelles certeses que també es desdibuixen allà on els límits de la ciutat es difuminen en la perifèria, que no parlen el llenguatge de la diferència. Defugint la immediatesa, l’obvietat, igual en les seves corbates, que en el text i en la ciutat.
Ajupit, a l’aula, amb la vista a l’alçada d’una maqueta sobre una taula, o alçant un paper a l’alçada dels ulls per mirar una planta tangencialment, per imaginar la tercera dimensió de la proposta, per calibrar l’efecte a l’escala humana. Entusiasmat amb un “ninot” -com anomenava als gargots incipients dels estudiants, sintètics i expressius- dibuixat a mà en una cantonada del paper, fixant-se en allò que als ulls més inexperts passava desapercebut per anecdòtic, per rebregat.
Enfilat en tants promontoris com tants “emplaçaments” o ciutats de treballs de curs,
mirant-se el territori per interrogar-lo, per esbrinar si la qüestió que teníem entre mans era un tema de vora o de cosit, de densitat o de gra... Amb els ulls lleugerament aclucats, mesurant distàncies. Amb la mirada voraç de l’estrateg, del qui vol atrapar sense nostàlgia el caràcter del lloc, del qui mira al confí amb imaginació, del qui fa una primera aposta a la intuïció. Còmode en la frontera, en els territoris de l’ambigüitat.
Interposat entre el projector i la imatge, impartint una lliçó o una conferència com si estigués articulant les idees en aquell moment, deixant-nos entreveure amb la generositat del mestre l’esbós de l’argument, a pesar que el seu dibuix encara no fos lineal, ni rodó, amb l’honestedat de l’intel·lectual que qüestiona, que raona i que cavil·la en veu alta.
En suspens, en llargs “silencis”. Escoltant l’explicació d’un alumne o d’un professor, atent, gairebé escrutador. En un silenci de desaprovació, acompanyat d’un lleu tremolor de barbeta i d’un imperceptible arqueig de celles que denotaven desacord. Exigint el màxim amb un silenci d’inflexible amabilitat, amb sornegueria o complicitat. Provocador, esperant callat que algú rebatés els seus arguments, per afinar-los, per abandonar-los, per testejar-los.
En la complicitat de tants àpats com llargues sobretaules, tan interessants com festives. En les dubitatives recerques i complexos processos de selecció dels temes d’estudi -potser Blanes o millor l’Aldea-, en els viatges de curs -a València, Eivissa o Montpellier- i en els sopars de Departament en recòndites fondes de perifèries o en “variopintos xiringuitos” de platja i turó.
Al voltant de la taula de ping-pong del seu estudi, on ens reunia per posar en comú i a debat -entre vins i entre tapes- feines pròpies, projectes urbans, fragments de ciutats, en una fresca promiscuïtat mescla de praxis, pensament i de gastronomia.

Imatges que, solapades a les d’altres, poden ajudar a configurar el mosaic, segurament fragmentari, de la seva personalitat; la cartografia, densa i accidentada, d’una manera d’experimentar i d’entendre les ciutats que no tan sols es fonamentava en el coneixement -com a projectista- de la seva materialitat, sinó en el plaer del gourmet que ha sabut degustar-les, en la fina intuïció de l’artista que ha desitjat capturar-les, en els dubtes de l’intel·lectual que s’ha esforçat en desxifrar-les i del mestre que s’ha (pre)ocupat en ensenyar-les.
Per tantes imatges, tants records, tants aprenentatges...


Gràcies Manuel! / Barcelona