Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
L’any 79, quan portàvem cinc anys d’Arquitecturas Bis, vàrem fer un viatge a Sicília.
A més, aquell any va coincidir amb el nostre primer problema intern provocat per alguna cosa exterior a nosaltres, que a mi em va semblar que amenaçava la revista. Quan érem a Catània, en un moment en que els demés estaven més endavant, vaig abordar en Manel per veure si ell em podia explicar què era realment el que passava, perquè jo, que sóc exagerada, m’adonava que la meva interpretació no s’avenia amb l’ambient amable de tot el grup. Vaig exposar-li el que pensava i en Manel amb aquella mirada tant viva que tenia i amb un somriure una mica irònic se’m va quedar mirant una estona iniciant un riure que va deixar a la meitat, més aviat semblava que volgués tossir. Anàvem per un terreny polsós sota un sol de justícia i amb tanta calor que semblava que caminéssim per un somni. Finalment va començar a parlar, mirant el terra com si volgués concentrar-se en el que deia i no dir el que no volia dir, i de tant en tant dirigint-se a mi per veure si el seguia. Va estar molta estona parlant, i em vaig adonar que ja havia acabat perquè va accelerar el pas com per atrapar als demés. Però jo no havia entès res de res del que m’havia dit.
Aquell vespre vaig pensar molta estona en la conversa. Pensava que potser ell no havia sigut conscient de que jo no l’entenia, o que potser havia parlat en un llenguatge en clau incomprensible per mi precisament perquè no li venia de gust definir-se. Però hi vaig donar tantes voltes mirant d’entendre ara el que no havia entès llavors, i conscient que cap de les meves interpretacions s’avenia amb el caràcter d’en Manuel, que de mica en mica, com si hagués trobat el cap del fil d’una troca enredada i mal embolicada, vaig anar estirant paraula a paraula, veient com es desvetllava el significat de les frases que em venien a la memòria a mida que estirava el fil, fins que tot aquell discurs va acabar tenint un sentit com si, a més de l’explicació que jo li havia demanat, m’hagués fet comprendre que perquè un discurs es faci entenedor no cal rebaixar-li el nivell, el que fa falta només és que qui l’escolta faci un esforç per entendre’l i per endinsar-s’hi.
Des de llavors, sempre penso en la nostra conversa quan no acabo d’entendre alguna cosa que m’interessa, i el recordo immarcescible amb el riure a mig fer i la mirada tan viva com aquella tarda polsosa a Catània. / Barcelona