Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Barcelona fa baixada és el títol d’un article que mai he escrit, citat diverses vegades pel
Manuel. Estranya paradoxa! Aquest títol sense text va quedar durant molts anys com un joc privat sobre la dificultat de dominar el relleu a favor de la idea material de la ciutat, que ell tant defensava.
Quan el vaig “escriure” tenia un doble sentit. Constatava l’evidència del pendent del Pla de Barcelona i insinuava la pèrdua d’exigència qualitativa d’alguns projectes d’espai públic. Volia ser un toc d’atenció sobre les opcions maldestres, de pauta horitzontal, per a la implantació de projectes que buscaven l’expressió dels nous espais en artificis per a resoldre les innecessàries contradiccions topogràfiques. Tinc apunts, del 1983, per a l’article: “..tirar el nivell per guanyar uns centímetres..”; “..les places, que semblaven planes, ara fan baixada!”. Eren moments d’efervescència i tanteig, compartits amb molts altres projectes escampats per tot Barcelona. Al Moll de la Fusta apreníem a manipular la topografia per a resoldre l’escorrentia i per donar valor al més horitzontal dels espais urbans, el Port, determinat pel pla de l’aigua i per les exigències funcionals que l’han conformat. L’article havia de parlar del relleu que dibuixa els espais de la ciutat, que ha d’acompanyar les idees del projecte i ser coherent amb els materials que li donen forma i “gravetat”.
En vaig escriure el títol, que es va quedar al calaix!
L’encaix topogràfic del fronts portuaris de Barcelona i Saint-Nazaire, que conec bé, és una opció de relleu. També ho és l’imperceptible pendent de la planta baixa de L’Illa per no perdre el contacte
continu amb la Diagonal, que “fa baixada”, o el valor atorgat als desnivells i als arbres existents, que fixen les cotes altimètriques de Casernes. Hi ha molts altres projectes del Manuel amb el mateix grau d’exigència per modelar la topografia del sòl, la que es recolza en la suavitat dels recorreguts sense negar els pendents, en la continuïtat dels plans, reforçant els contactes, sempre basada en el domini visual del conjunt, amb desnivells per sota de l’alçada dels ulls i itineraris de rasant còncava, no en esquena d’ase. Quan els salts són més grans, prenen un altre valor, però les relacions visuals es mantenen per evitar límits i talls mentalment infranquejables.
El títol Barcelona fa baixada ha sortit diverses vegades del calaix. L’any 2001, quan es va destrossar l’esplanada de llambordes del Moll de la Fusta per a respondre a una vulgar demanda d’usos efímers, perfectament compatibles amb les inflexions del pla que vam adaptar del paviment dels antics tinglados portuaris, i justificada per una necessitat de contemplació idíl·lica per a babaus estàtics de l’aigua del Port, cada dia més ple de bibelots, andròmines i fòtils inútils, vaig escriure algunes notes: “..pensant que la ciutat és horitzontal, enviaran el Moll pel pendent de la ..., fins a l’aigua..”.
Aquí es va quedar, una altra vegada al calaix!
Més tard, l’any 2004, quan vam fer la Maqueta de Barcelona amb el J.P. Marin, vaig tornar a revifar el títol. Volíem identificar les grans formes i la dimensió de la ciutat, les fites urbanes i les noves operacions, els fragments homogenis i el color dels diferents teixits, com a expressió de la
materialitat de l’espai urbà. Per a l’exposició pública, vam determinar que la maqueta explicaria els grans gestos topogràfics de Barcelona: el pla lleugerament pendent fins a la Travessera i la inflexió a la Ronda del Mig cap a la topografia més pronunciada del Turons i Collserola. Per a concloure una conferència d’Aula Barcelona, en presència del Manuel, vaig dir que finalment faria servir el títol per a fer un article sobre la maqueta, amb el dubte de si s’acabaria amb la frase “..que fa baixada, com Barcelona.” o “..que, com Barcelona, fa baixada.”, que vol dir exactament el mateix.
I amb el cap i la cua quasi resolts, i un escrit bastant avançat, una altra vegada al calaix!
Alguna vegada, he pensat que havia de despertar el títol adormit: fa un parell d’anys, per a presentar projectes i estratègies de transformació de Barcelona; l’Any Cerdà, per destacar la idea d’un Eixample orientat pel pendent; últimament, per parlar d’urbanisme de la ciutat, amb la interpretació negativa latent, de nou Titànic a la deriva.
Barcelona fa baixada és un títol per parlar de la construcció de la ciutat, de les idees que la fan possible, del que en Manuel en deia la “urbanitat material”, - cantonades, pedres, arbres, superfícies, contactes, salts, angles, ...-. Ho explicava constantment en els darrers anys, de manera obsessiva, quasi irritant, en contexts acadèmics i de debat, sempre en la línia de les converses de fa temps, tot baixant cap al port, algun port, amb l’article pendent a l’aire.
Després de quasi trenta anys, l’he escrit! / Lille