Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
We could make such beautiful music together *
El valor de les paraules. Recordo com, sempre després d’un viatge o d’un cap de setmana llarg, el Manuel venia al meu despatx de l’Escola, amb un paper mig esborrat i pansit, fins i tot algun tovalló de bar, on portava unes quantes anotacions disperses. Jo sabia que, amb aquest document, arribaven en forma d’esbós, les idees dels seus propers mesos, a vegades anys, de treball intel·lectual. La meva feina descodificant primer la seva lletra era donar-li forma a aquelles primeres idees sobre un paper net. Sovint treballàvem plegats: s’engegava una dansa de paraules, correcció sobre correcció, fins que trobàvem el mot exacte, el to precís. Tenaç fins a l’extenuació, en Manuel no oferia al món un text fins a estar satisfet amb totes i cadascuna de les seves paraules. Vaig

aprendre no només a escriure en català transcrivint les seves notes sinó també a pensar en català per poder acompanyar les seves idees. Jo era jove i havia arribat a Barcelona feia poc, va ser un luxe arrelar-me a la ciutat tot fent d’escriba d’en Manuel. Es pot dir que vaig entrar a Barcelona per la porta gran: la seva particular manera de mirar les coses. Em va ensenyar a mirar sempre darrere el que es veu: les idees, els documents, els debats, els paradigmes de la vida urbana marquen una ciutat, expliquen el que veiem. I tot això s’anava trenant amb la vida diària a la ciutat, que ell sabia gaudir com ningú. Així, als pocs mesos de treballar amb ell, a banda de reescriure, ja m’havia fet ballar amb l’Orquestra Plateria al pati de l’Antic Teatre del CCCB (que encara estava en obres), cantar havaneres al Moll de la Fusta, escoltar Mompou en viatge per la ciutat i prendre un bocata al Velódromo…
Vaig rebre la notícia a Buenos Aires, lluny de qualsevol possible ritual col·lectiu de comiat. Somiant el que m’hagués agradat dir-li, vaig pensar fins a quin punt l’afinitat que em va fer sentir sempre va definir no només la meva manera de pensar i viure les ciutats, sinó la meva forma d’entendre la vida. Un luxe que mai podré agrair-li prou. L’última vegada que ens vam veure, fa uns mesos, em va fer entrar al seu despatx de l’Escola. S’hi havien fet canvis i tot estava prou endreçat, però ell volia ensenyar-me que no havia deixat que ningú tragués els arxivadors de cartró que jo li havia organitzat 15 anys abans. Molt content, em va dir: “mira el que tinc encara, quan estic aquí assegut pensant, necessito girar-me i veure la teva lletra…” / Buenos Aires

 

* We could make such beautiful music together es el títol del CD en el qual Bebo Valdés i Federico Pintos interprenten Cançó 6 de Mompou.