Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
En aquests dies de remembrança sobre les moltes qualitats,
tant personals com intel·lectuals, d’en Manuel de Solà-Morales, de les que en parlen a bastament la seva obra docent i professional, la llarga llista d’aportacions que se sumen al merescuts homenatges n’estan donat àmplies i completes explicacions.
Quan m’arriba l’hora de recordar un professor, un intel·lectual, al qual consideres per damunt de tot amic, indefectiblement penso en les vivències compartides que varen deixar un transcendent impacte en mi mateix.
Així em vénen a la memòria els primers temps del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona quan les reunions eren contínues, sense ni respectar, tot sovint, les fiestas de guardar. Una assiduïtat gens estranya, pròpia de quan es tracta d’iniciar un projecte i cal posar en comú idees i horitzons imaginats, debatre àmbits, línies, temàtiques i metodologies d’investigació, sense deixar de banda la concreció tant d’organització com d’infraestructura fins arribar a aspectes tan concrets com el lloc o les taules i cadires. Tanmateix, recordem que eren uns anys en els quals el voluntarisme era connatural a qualsevol projecte innovador i que no comptàvem les hores que s’hi dedicaven.
De tant en tant, en Manuel com a pare que era del LUB o qualsevol dels integrants del grup: l’Antonio, en Joan, el Pepe o jo, cercàvem un lloc del nostre territori on no estiguessin renyits la qualitat de

l’entorn amb la quietud i el silenci, indrets que possibilitessin un ambient favorable a la reflexió, que propiciessin aprofundir conceptes, concretar vies de recerca i redactar nous programes docents. En una mena d’exercicis espirituals urbanístics preteníem que mentre la ment estava concentrada de manera intensa, el cos pogués gaudir del lloc.
D’aquelles trobades, tan sols vull destacar, ara, una peculiaritat pròpia d’en Manuel. Una acció, millor dit una aparentment no-acció que introduïa en la dinàmica de les sessions: el silenci. Un recurs que em va influir i marcar força, una actitud que he emprat sovint des d’aleshores.
Habitualment, els diàlegs eren fluïts i participatius durant les trobades, però ja des de les primeres, em vaig fixar que a mida que el temps transcorria el Manuel entrava en silencis, de durada variable, però causants sempre d’una momentània paralització dels individuals processos discursius, acompanyats per una certa distensió corporal.
Des dels inicis, mai els vaig entendre com una falta d’interès pel tema específic que s’estigués tractant ni tampoc els podia qualificar de molestos, però sí de singulars. La meva perplexitat segurament es podria explicar i justificar per la nostra pròpia forma de fer. La majoria de nosaltres fórem socialitzats donant poc valor al silenci, les reunions havien de ser com una carrera on es prioritzava la velocitat en la resposta o la rapidesa en exposar nous plantejaments, una nova proposta per demostrar l’agudesa de cadascú i emfatitzar el paper irrellevant del contrincant.

Després de cada silenci sorgia un aclariment, noves propostes o simplement una matisació que obria nous horitzons a la discussió. El buit, l’impàs del silenci quedava plenament justificat. La seva funció estava destinada a obligar a tornar a pensar allò que s’havia dit, a rebobinar i cercar altres alternatives. Amb el temps, els silencis es van integrar com un assistent més a les reunions i eren fins i tot esperats pels seus positius resultats.
Quantes vegades he recordat aquells silencis i comentat amb els companys, de quina manera amb el pas del temps te n’adones de la importància que tenien i de la saviesa del seu autor.
Manuel, et recordo i et recordaré malgrat que ara ens hagis deixat amb un dels teus silencis. / Barcelona