Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Vaig conèixer a Manuel de Solà-Morales a inicis de la dècada del 1970.
Aquells anys van ser un període d’intens debat i de cerca de solucions urbanístiques alternatives, o sí més no, diferents als plans urbanístics de caràcter especulatiu dels ajuntaments dels darrers anys de la dictadura. Manuel de Solà-Morales va participar aleshores en la crítica urbanística d’aquells projectes, a traves de publicacions pròpies i llibres col·lectius. Arran dels nombrosos conflictes urbans que hi havia a Barcelona en aquella època, vaig coincidir amb Manuel de Solà-Morales en alguns d’ells i especialment en un, el de la Barceloneta, treballàrem conjuntament en la redacció del PERI.
Al 1970, en el curs de Geografia d’Espanya que jo impartia al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, un grup dels meus alumnes -entre els quals es trobava un capellà obrer- van decidir realitzar un treball sobre el barri de Vallbona, amenaçat per un pla de remodelació (conegut com el Pla de Nou Barris) que destruïa tots els habitatges autoconstruïts pels propis residents a partir d’una antiga parcel·lació de ciutat jardí dels anys 1920. Es varen analitzar els resultats d’una enquesta que havia dut a terme l’associació de veïns per tal de conèixer la situació urbanística del barri, i els resultats obtinguts foren contrastats amb una sèrie de documents històrics i àmplies entrevistes, el que dóna lloc a un treball signat col·lectivament per l’Equipo Urbano amb el nom de tots els participants.
Per aquelles dates, Manuel de Solà-Morales estava treballant sobre les formes de creixement urbà, i havia reflexionat específicament sobre aquestes àrees d’autoconstrucció. En relació amb això, vàrem demanar-li que assistís a una reunió amb els veïns, que es va celebrar al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, en la qual Manuel de Solà-Morales va defensar la necessitat de trobar fórmules per al manteniment dels habitatges i la millora de l’equipament, l’accessibilitat i les infraestructures, evitant l’enderroc del barri. Poc després, l’any 1973 els joves arquitectes Ricard Pié i Rosa Barba, seguint aquestes iniciarien un treball sobre el barri de
Vallbona, i en especial, sobre la possibilitat de millora i condicionament dels habitatges, que, finalment, es concretaria en un Pla de Rehabilitació.
En aquells mateixos anys, el Pla de la Ribera era un projecte que pretenia la remodelació en profunditat del front marítim, des de la Barceloneta al Besòs. Promogut a partir del 1965 per iniciativa de la societat Ribera S.A. (amb el suport de grans empreses industrials, RENFE i entitats bancàries, entre moltes d’altres); l’objectiu era convertir el litoral barceloní en una àrea de grans construccions de caràcter turístic i habitatge d’alt standing arran de mar.
Manuel de Solà estava en desacord amb els plantejaments del Pla de la Ribera, i la seva actitud crítica es va manifestar en la seva participació al Concurs d’idees per a la realització d’un Contra Pla de la Ribera, convocat per les associacions de veïns del sector i per quatre col·legis professionals i entitats cíviques. D’aquest Concurs, al qual es presentaren deu equips, va ser guanyador el format per Antonio Font, José Luis Gómez Ordóñez, Joan Busquets, i el mateix Manuel de Solà; tot i no dur-se a terme, va significar una important aportació al debat sobre com intervenir al front marítim d’una forma menys destructiva (tant de l’habitatge com de la indústria encara en funcionament) alhora que potenciant l’equipament i habitatge públic.
En aquests anys, el 1971, jo havia redactat la meva Tesi de Llicenciatura, que es va publicar dos anys després amb el títol La Barceloneta del siglo XVIII al Plan de la Ribera. En una de les seves visites al Departament de Geografia vaig tenir ocasió de donar-ne a Manuel un exemplar, i durant la conversa va sorgir la qüestió de com l’estructura de la propietat immobiliària podia condicionar una futura remodelació de la Barceloneta. Li vaig comentar que precisament la meva Tesi Doctoral tractava aquesta qüestió, que em portava a l’anàlisi aprofundida de l’estructura de la propietat dels edificis de la Barceloneta amb dades del Registre de la Propietat, la Comptaduria d’Hipoteques i el Cadastre de l’any 1974.
Mentrestant, tot i que el Pla de la Ribera i la seva darrera versió, el Pla Especial de Remodelació del Front Marítim de Barcelona (1972), varen poder

aturar-se en gran mesura per la pressió veïnal i ciutadana, el Pla Comarcal del 1974-76 afectava de nou a la Barceloneta amb la qualificació d’àrea de remodelació.
Les associacions de veïns que havien mostrat la seva capacitat de crítica i anàlisi respecte al Pla de la Ribera, van iniciar de nou debats sobre com havia de realitzar una intervenció al barri, portant a terme al llarg dels 1976-78 una sèrie d’estudis que van culminar en Estudi previ a la Remodelació de la Barceloneta.
De les conclusions del treball se’n varen derivar un seguit de propostes i punts de partida que havien de ser la base del futur planejament del barri. Els fonamentals eren: la conservació de la trama i el teixit edificat pels valors urbanístics singulars d’àrea representativa de l’urbanisme del segle XVIII, que havia mostrat la seva capacitat d’adaptació al pas del temps; la permanència del teixit social i del veïnat, que havia manifestat el seu desig de seguir vivint al barri; el manteniment de les activitats productives existents; la millora de les condicions d’habitabilitat dels quart de casa; l’increment de l’equipament públic.
L’esforç realitzat donà el seu fruit, i l’Ajunta-ment de Barcelona de la transició encar-regà la redacció del Pla Especial de Reforma Interior de la Barceloneta a un equip dirigit per Manuel de Solà-Morales en el que participaríem Ignacio Paricio, i jo mateixa, acompanyats d’un ampli equip en el que figuraven l’arquitecte Josep Maria Vilanova i l’economista Emili Garcia.
La col·laboració amb Manuel es caracteritzà per un treball innovador, rigorós, obert al diàleg i a la participació veïnal i amb una metodologia pluridisciplinària, complexa i detallada, que permeté aconseguir resultats precisos per fer front a polítiques públiques de millora dels habitatges i de l’equipament, sense expulsió dels veïns.
El PERI de la Barceloneta fou premiat el 1983 amb el Premi Nacional d’Urbanisme. Mai s’ha aplicat en la seva totalitat, i bona part de les seves propostes sobre la millora de l’espai residencial han restat en l’oblit municipal; tanmateix, les idees clau encara tenen vigència. / Barcelona