Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Cap al 1961, vaig ser professor d’un
curs (únic i molt feble) d’Urbanologia a l’ETSAB. Recordo com al sopar que la Junta del Col·egi va oferir al Tribunal que havia jutjat el Concurs per el nou edifici de Plaça Nova, amb l’Oriol Bohigas vam encetar la conversa sobre els arquitectes que havien de succeir als que lluitaven a favor d’una nova arquitectura.
Jo li vaig parlar d’en Manel com a promesa brillant però l’Oriol em contestava en el seu típic parlar: “si no és alt, ric i guapo, jo no m’hi puc haver fixat”. La conversa, mantinguda en el Saló gòtic de Llotja, amb la Junta del Col·legi (que vestia de frac), feliçment va quedar com boutade, i l’Oriol i en Manel aviat van passar a ser arquitectes excel·lents amb encàrrecs a Catalunya i Europa.
Recordo a l’alumne Solà-Morales, perquè el meu pare era molt amic del seu. El meu pare, com a bon burgès, tenia una casa al Vallès (que encara és de la família) i, de tant en tant, fèiem un ram de flors per als companys de junta. Recordo que un cop, a la casa del carrer d’Anglí, a una hora en que la família no hi era, jo mateix vaig haver de lligar el

ram que portàrem al pom de la porta d’entrada.
Com a alumne, en Manel sempre marcava el pas a la primera fila dels del seu curs, que era del “plan antiguo” (com sovint calia anomenar els cursos de transició entre els plans d’estudis que en aquella època anaven succeint-se massa veloçment).
Recordo com a primer pas, l’opció personal que va fer pel planejament urbanístic. És evident que aquesta opció havia de pesar força en l’únic “cátedro” d’Urbanisme d’aquella època que era jo. Maldàvem per convertir la Urbanologia de 5è, totalment teòric, en uns cursos cíclics d’Urbanisme que miressin sobretot al Planejament. Això, a l’Escola era inèdit fora dels cursos de Projectes.
Aviat li va arribar el reconeixement amb la càtedra que va guanyar. En Robert Terradas, llavors director de l’Escola, el descobrí i va estimular que sortís a concurs l’altra càtedra d’Urbanisme de Barcelona.
Ell va compartir amb mi aquells afanys barrejats amb la formulació d’un possible Institut d’Urbanisme que oferís un títol en paral·lel però diferent del d’arquitecte. Recordo també una visita que vàrem fer tots dos a en Josep Benet per veure “si hi cabríem” en la resurrecció dels Estudis Universitaris de l’Institut d’Estudis Catalans que

aleshores tímidament reprenien llur activitat.
Devia ser per aquesta època que va néixer el Laboratori d’Urbanisme. Ara, mirant enrere, penso si va ser fruit de la situació. Els aleshores dos únics catedràtics d’Urbanisme eren molt suyos (com diuen a Madrid) i se’ns feia molt difícil anar alhora. Malgrat aquesta suposició, jo vaig donar el seu primer curs de professor d’un dels dos cursos teòrics que per exigències del programa tocaven a la seva càtedra (aleshores Introducció a l’Urbanisme i Urbanística I, al segon i tercer any de carrera).
Aquesta va ser com la prehistòria de les nostres relacions. Després, amb la meva admiració, van venir els concursos internacionals guanyats arreu.
Si les nostres relacions van ser febles, l’amistat i la companyonia arreu van anar creixent en aquest període, perquè en Manel Solà-Morales cada cop era més valorat internacionalment.
Crec que la creació del Laboratori ha estat l’obra més important que ens ha deixat. Perquè marca un camí nou i és llavor de continuïtat.
A tots ens dol la seva sobtada desaparició quan encara estava en plena activitat i ple de promeses que, malauradament, mai no veurem. / Barcelona