Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Vaig conèixer Manuel de Solà-Morales quan tots dos estudiàvem
a l’antiga Escola d’Arquitectura de la Plaça de la Universitat. Jo feia el primer curs i ell feia l’últim. Jo era un noiet que començava els estudis, ell quasi era arquitecte. En aquella escola tan domèstica, una de les coses que més m’agradava era anar a xafardejar a les aules dels cursos superiors al meu. Una d’aquestes vegades, vaig quedar meravellat davant la maqueta, feta amb balsa, d’un projecte d’un alumne d’últim curs. Era un projecte molt expressionista, plàsticament molt suggerent i ple de misteri. Vaig demanar a l’alumne què era i per què feia aquella arquitectura. En Manuel, tranquil·lament, em va explicar el projecte i em va comentar que venia de treballar durant l’estiu amb l’arquitecte Giovanni Michelucci, autor de l’església de l’Autoestrada del Sole, i que havia conegut la seva manera de treballar i mirava d’aplicar-la. Vaig quedar impressionat perquè llavors no era gens normal anar a treballar a fora i tampoc ho era el tipus d’arquitectura que el projecte proposava, ni el nivell de coneixements que comportaven les explicacions fetes sobre el projecte.
Anys més tard, en Manuel em va proposar entrar com a professor ajudant de pràctiques a la seva càtedra, acabada de guanyar. Lògicament, vaig anar a les seves classes i, una vegada més, vaig quedar meravellat dels seus coneixements i sobretot de la seva disposició pedagògica envers els alumnes i els seus professors ajudants. Recordo algunes intervencions meves, més
prenyades d’entusiasme que de coneixement, a les seves classes, que ell contestava i aclaria amb gran precisió i tranquil·litat.
Més tard, en Manuel de Solà-Morales va entrar de Director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i em va demanar d’incorporar-me a l’equip de sots-directors. Amb una gran potència mental i amb un gran entusiasme, amb noves formes d’entendre el càrrec, es va proposar millorar el funcionament de l’Escola. No va ser un director de formalitats burocràtiques ni purament administrador de l’statu quo acadèmic, va intentar donar un tomb enèrgic a l’escola, ja en procés de decadència.
Degut a l’estructura i organització funcional de l’Escola d’Arquitectura dins la Universitat Politècnica, de seguida va veure, i ens ho deia contínuament, que la influència real de l’equip director sobre el model pedagògic era molt relativa. L’equip director realment només tenia capacitat per estructurar pedagògicament el Projecte Final de Carrera i les assignatures optatives. En Manuel, de seguida va veure que el problema fonamental de l’Escola era la seva fragmentació en departaments, departaments que actuaven, actuen, com a regnes de taifes. Malauradament, el poder pedagògic de l’Escola estava, i està, als departaments. Cadascun d’ells s’estructura funcional i pedagògicament segons les necessitats i interessos interns més particularistes, deixant de banda els interessos generals de l’Escola, el treball en equip i sobretot els interessos pedagògics dels seus alumnes. Difícilment es pot portar la direcció d’una escola si

quasi tots els recursos pedagògics, organitzatius i econòmics estan en mans d’altres persones, moltes, amb idees diferents o allunyades, indiferents o contràries a la direcció.
En Manuel de Solà-Morales va buscar la solució a aquesta anomalia i va fer una proposta molt concreta: que l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona es constituís en un sol departament dins de la Universitat Politècnica de Catalunya i que, per tant, el director de l’Escola fos també el director del departament i, d’aquesta manera, l’equip de direcció de l’Escola hagués pogut actuar com a tal, igual que a la majoria de les escoles d’arquitectura del món. Aquesta proposta va ser acceptada pel rector de la Universitat Politècnica de Catalunya i també pels caps de diferents departaments en converses individuals però, a l’hora de la veritat, a l’hora d’estructurar aquest model a partir de les votacions dins dels òrgans oficials de l’Escola, la majoria de departaments varen votar en contra d’aquesta organització unitària de l’Escola.
El Manuel de Solà-Morales era la persona adequada degut al seu prestigi i als seus coneixements per a fer aquest tomb a l’Escola d’Arquitectura, però no va ser possible i l’Escola d’Arquitectura de Barcelona continua amb directors que només poden dirigir-la d’una manera purament administrativa, circumstància que comporta la seva gradual decadència.
Manuel, els teus coneixements, el teu tracte, la teva força moral i la teva exigència ètica ens han dibuixat un món a seguir. / Barcelona