Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Vaig conèixer de prop en Manuel a principis dels 70, quan vaig ser uns
anys professor de l’Escola d’Arquitectura i vaig viure també l’etapa inicial del LUB. Recordo la perfecta compatibilitat de l’ambient amical del grup de professors que estàvem allà amb el mestre, amb el respecte reverencial que les seves opinions ens mereixien. Sovint, a les reunions es debatien temes complexos que als jovenets ens tenien força garratibats i en silenci, a l’espera que el líder indiqués el camí. I aquest, sovint, no era el que se’ns havia ocorregut i prudentment ens havíem guardat, sinó un de molt més interessant i suggerent.
Després d’aquesta etapa, la meva relació amb en Manuel va ser força discontínua, però segurament recordo totes les ocasions en que vàrem coincidir en algun assumpte. Si era un assumpte d’urbanisme, per l’interès esperat dels seus punts de vista; si era de caràcter lúdic, el recordo també pel seu peculiar sentit de la festa. Va haver-hi, però, un moment en que vàrem estar a punt d’iniciar una nova etapa de treball conjunt intens i continuat. A mitjans de 1983, en la recomposició dels equips tècnics directius que se solen produir després d’unes eleccions municipals, en Manuel havia acceptat l’oferta de Pasqual Maragall de ser nomenat Director de Serveis d’Urbanisme de la Corporació Metropolitana de Barcelona en un moment en que s’encetava un ambiciós programa

en urbanisme i obra pública. Havien de recolzar la seva gestió dos directors tècnics, un d’urbanisme i un d’infraestructures; el d’urbanisme es preveia que fos jo. N’havíem parlat i la nova etapa es presentava molt il·lusionant, però no va poder ser. En Manuel a última hora s’ho va repensar. Li va semblar que la nova responsabilitat li comportava una renúncia massa gran a la seva vocació d’intervenir directament, i sota els seus criteris personals, a la projectació de parts de la ciutat. Llavors estava en plena obra del Moll de la Fusta.
Després, amb els seus treballs a diverses ciutats, va anar quedant clar que aquest era el seu designi. Per a mi va ser una decepció, però no vaig tenir gaire temps de pensar-hi, perquè immediatament el nomenament de Director de Serveis va rebotar sobre la meva persona i em va produir una llarga temporada de vertigen.
En el terreny de les trobades d’amics, recordo molt bé la paella que li vaig dedicar com una celebració més del premi FAD que havia guanyat amb els habitatges del Barri de la Sang d’Alcoi. Mentre la feia, ens va comentar un article que havia escrit sobre la paella com a metàfora del territori contemporani, per la individualitat i presència que mantenen els seus components en un espai en que l’arròs seria un component més, en front a l’arròs brut mallorquí, en el qual, com en els territoris d’abans, la integració dels components amb l’arròs era total. Per si de cas, i amb el criteri que el territori d’abans solia ser més atractiu que el

d’avui, vaig decidir que les gambes una vegada passades i aportat el seu gust al sofregit, ens les menjaríem immediatament. Estaven més bones i ens estalviàvem problemes d’integració d’individualitats massa marcades. Després, quan vaig llegir l’article*, vaig comprovar que en Manuel no plantejava cap comparació nostàlgica entre territori d’ahir i el d’avui. Venia a dir que, d’acord amb els temps que ens ha tocat viure, el que calia era fer bé les paelles territorials, encara que fos difícil. Un missatge que mostrava una vegada més el seu permanent i suggerent mestratge.
La darrera vegada que vaig veure en Manuel va ser el novembre passat, en un sopar amb molts amics que va haver-hi amb motiu de la meva investidura com a Doctor Honoris Causa. Em va felicitar molt cordialment però em va renyar per la corbata que portava. Vaig pensar que tenia molta raó. Com podia passar dels coloristes revestiments acadèmics del matí a una corbata tan trista a la nit! També m’ho he apuntat per a futures ocasions. El mestre no havia pogut assistir a l’acte del matí i em vaig permetre enviar-li el discurs que havia pronunciat. Les paraules que em va trametre després d’haver-lo llegit, m’acompanyaran sempre. / Barcelona

 

* El territori de Mallorca: arròs brut o paella, Diari de Mallorca, 16/12/1998