Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Un bon grapat d’arquitectes i estudiants, amics i
professors uns o altres, recordem l’estiu de 1977 dibuixant ciutats catalanes i els seus entorns embolicats amb plànols grans com llençols. Tot s’anava encaixant a l’escala límit 1:10.000 amb la delicada tècnica d’observació i transcripció que havíem après a les classes d’urbanística d’ençà que Manuel de Solà i el LUB ensenyaven l’aproximació mètrica a la ciutat material. La gran cita va ser la presentació de catorze enormes plànols d’un per 2,5 metres que van ser exposats a la secció territori del Congrés de Cultura Catalana, celebrat a Tortosa del 17 al 25 de setembre d’aquell any.
Qui primer va difondre aquella mirada insòlita a les ciutats i els seus entorns en forma d’Atles va ser la revista Lotus International el 1979. Allí hi trobareu el mot d’ordre tan recordat després: “dibuixar és seleccionar, seleccionar és interpretar, interpretar és proposar”. Al cap de dos anys vindria la difusió realment massiva portes endins, La identitat del territori català, les comarques amb els dos volums monogràfics de la revista Quaderns que han quedat com el testimoni definitiu d’aquell moment.
Aquesta va ser la meva immersió al Laboratori, encara estudiant, i l’inici d’una companyonia intel·lectual amb en Manuel de la qual vaig gaudir molts anys. Aquell temps estava marcat per la institucionalització de la democràcia al país però també per la inanició i recomposició de la iniciativa privada. Érem a les portes d’una embranzida en la intervenció dels arquitectes a les ciutats i molts urbanistes en la redacció de nous Plans Generals amb l’ambició de re-fundar horitzons després d’una època salvatge.
En Manuel s’hi va implicar personalment i professionalment, dirigint planejament o aconsellant-ne a tothom qui li demanava. Des del LUB va impulsar un encontre de professionals a Caldes de Malavella com no n’hi ha hagut mai més cap, amb tothom qui feia urbanisme a Catalunya. Al cap d’uns mesos d’aquell mateix 1982 vam reunir a la Casa Pedro Pons de Vallvidrera els arquitectes responsables del que es garbellava a algunes grans capitals espanyoles.
Aquests assumptes van ocupar l’arrencada d’una nova revista d’urbanisme, UR Urbanismo Revista. L’any 1985, mentre que Arquitecturas Bis plegava, el Manuel llançava una aventura editorial gestada al Laboratori de l’Escola amb mitjans perfectament descriptibles i amb la pretensió de periodicitat regular. En destacava la mida A3 amb unes magnífiques portades de l’Enric Satué. “Per ensenyar les coses de veritat - deia el Manuel - ens cal un format adient, és a dir gran; les plantes de les ciutats però també les vistes obliqües que tan bé n’expliquen la complexitat i els fenòmens... i veient-hi, donar a entendre”.
Aleshores no existien els procediments que facilita la informàtica. La confecció de la revista era un lent procés on calia imaginar-ho tot embastant retalls.
La redacció era com un taller de costura amb croquis i proves de cada pàgina per tal d’anticipar allò que volíem dir. Comptàvem per fer-ho amb la mirada intensa del Manuel perquè UR va ser molt i molt una creació personal seva. Per això, si repasseu els deu números hi veureu reflectit exactament el seu procés i els seus interessos des del 1985 fins el 1992. Llegint els seus texts hi podem trobar des d’una dicció post estructuralista ja molt personal fins a la prosa brillant i desimbolta que mai defraudava. UR va passar comptes amb el planejament com a desiderata i va explicar les limitacions que li són inherents; de vegades s’acostava a la imatge d’una revista d’actualitat que, però, mai varem poder fer del tot malgrat l’èxit esclatant de subscriptors que vàrem tenir des del primer moment. Però UR va saber definir un nou horitzó professional i intel·lectual, el projecte urbà, que ha estat l’objecte preferent de l’obra del Manuel des de finals dels vuitanta. Després es va fer un llarg silenci i el 1992 vàrem recollir l’experiència de les dues primeres edicions del curs internacional Projectar la Perifèria al CCCB. Aleshores, en Manuel estava ja llançat a presentar i protagonitzar els temps actuals navegant a la bona.
Un moment fonamental va ser cap el 1988, preparant les monografies dedicades als qui reconeixia una especial personalitat, deute i influència, els seus mestres Sir Leslie Martin, Ludovico Quaroni i indirectament Cornelis van Eesteren. Allí ens vas deixar esbossat, estimat Manuel, com haurem de tractar nosaltres la nostra, de memòria. / Barcelona