Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Ofici de comiat. Quan a finals de l’any passat vaig haver d’escollir un president pel
tribunal de la meva tesi, tant en Xavier Monteys, que n’era el director, com jo mateix vàrem tenir clar de seguida que en Manel de Solà (així era com signava darrerament) era la persona justa. Avui dia els mestres van molt escassos i, per la nostra generació, en Manel i el seu amic Rafael Moneo ho eren sense cap mena de dubte. Només ells dos, i cap altre. A l’església de Sant Ildefons la desfilada de celebritats, antigues i recents, que eren presents a la cerimònia del seu enterrament així ho confirmava. “En el nom del pare, del fill, i de l’Esperit Sant” començava, com sempre, la missa. Jo pensava, mentrestant, en l’última vegada que havia parlat amb ell. Va ser al restaurant Sant Rémy del carrer Iradier, al costat del seu estudi, el mes de novembre de l’any passat, en un dinar per celebrar el meu doctorat. Parlàrem de tot menys de la tesi, afortunadament. Del concurs de les portes de Barcelona, d’en Cruyff, que en Manel havia vist sovint assegut a la mateixa taula on estàvem dinant, i d’altres tafaneries. Però el que més el va interessar va ser la història de la Sharmini Tharmaratnam, una ballarina india de dansa kathak. Me l’havia presentada a finals dels noranta en Josep Quetglas, que n’era un incondicional seguidor. Era una dona bellíssima, misteriosa i inquietant. La vàrem convidar a ballar a Can Llaudes, un antic convent romànic de Besalú, propietat dels seus cosins gironins. Va quedar molt encuriosit de saber com un ball tan insòlit havia pogut tenir per escenari una casa pairal de la Garrotxa nostrada... El futbol, el ball, la cuina, la cultura, la vida: potser aquesta també era la seva manera d’entendre l’arquitectura. No gaire lluny del que sempre ha sostingut Moneo: que l’arquitectura ens permet de veure la vida amb uns altres ulls. “Amunt els cors!”, continuava la missa. No feia pas gaire que ens havia convidat al nostre estudi a treballar amb ell i en Dani Freixes al concurs del Parc de La Sagrera. Fou una experiència
inoblidable. Li agradava de posar en qüestió, amb aquell tarannà sorneguer que el caracteritzava, les propostes quan aquestes començaven a estar definides, cosa que ens obligava a replantejar-ho tot des d’un altre punt de vista. Vàrem quedar segons. Quan ho va conèixer, es va mostrar bastant indignat per la feblesa de les argumentacions del jurat, malgrat que aquell resultat era del tot previsible. Avui la tendència és escollir projectes funcionals, asèptics, de fàcil consens. Amb pocs riscos. I el nostre era volgudament el contrari d’això: caòtic, brut, mestís. Bòsfor era el lema que ell havia triat i que a tots ens va semblar bé de seguida. L’estret del Bòsfor és un espai molt singular, de relació entre dues ribes, però també evoca un món complex, a cavall entre dues civilitzacions. Per a aquella ocasió, durant un cap de setmana, va escriure una auca del parc. Una forma antiga per explicar una proposta moderna pel segle XXI: “De Glòries a Trinitat, un passeig de cap a cap”, “Forats i ventilacions, pel disseny són ocasions”, “Sauló, pinedes, i, darrera, molta gespa conillera”, “Skates, nòria, bars, petanques, barbacoes, horts urbans, camp de futbols i cistelles, per bordegassos i infants (reservant sempre tranquil·la la passejada pels grans!)“. La ciutat entesa, primer que tot, com espai per a la vida, com a lloc per allò arbitrari, indefinit, inesperat o caòtic. En Víctor Rahola em comentava, fa un temps, que sembla que els urbanistes d’aquest país no s’han assabentat que estan passant coses més enllà del que encara es continua ensenyant a les escoles d’arquitectura. Pel que sembla, els jurats tampoc se’n han adonat, de moment. I si no, només cal llegir el que deia l’acta del jurat del concurs per l’ampliació del Prat Nord el 2009 quan valorava la proposta d’en Manel, sens dubte la més innovadora i atenta, precisament, a “allò que està passant avui”. Aquella inefable acta deia així: “De la proposta que porta per lema 6+6 (la d’en Manel) s’ha de ressaltar el fet de plantejar una ordenació innovadora, per bé que s’ha de manifestar la dificultat per visualitzar el seu punt d’arribada.” (?) Només un paràgraf per aquella
ordenació brillant i atrevida. Mentre que la proposta guanyadora, aquesta sí, segons el jurat, formulava “un plantejament que permet encaixar l’àmbit a l’escala tant des del punt de vista dels sistemes que articula com de la imatge que presenta, preveient un projecte que serà referència al Delta del Llobregat.” (?) Paraules vagues per una proposta anodina. La innovació proposada per en Manel, en canvi, només va considerar-se mereixedora d’una prudent menció... “Feu això que és el meu memorial”. La missa havia arribat ja a la consagració. Molts anys abans, a finals dels vuitanta, havíem sopat junts amb un professor que havia tingut quan vaig estar a la AA de Londres, Roy Landau. En aquella ocasió, el que em sobtà més fou l´interès d’en Manel per fer conèixer a aquell convidat, no les seves obres més conegudes, com el moll de la fusta o el Pla de la Barceloneta, sinó un estudi sobre el tren d´Olot i la seva possible reconversió com itinerari paisatgístic, que li acabava de publicar el Col·legi de Girona, i que avui, al cap de 25 anys, és una magnífica realitat. Uns dibuixos treballats d’acord amb la marca del Laboratori d’urbanisme de l’època, que tots havíem après a copiar. Dibuixos a la manera dels antics gravats il·lustrats, que Rossi o Gregotti havien posat de moda i que, amb uns ratllats meticulosos, mostraven l’estima per allò que preteníem analitzar, les ciutats, els paisatges. Concrets i reals. Aquest era el mestratge que d’una manera difosa, però constant, en Manel ens havia fet arribar, des de l’època d’estudiants, quan el Laboratori d´Urbanisme era per nosaltres sinònim de rigor i seriositat, enmig d’aquella convulsa escola dels anys setanta. Potser la paraula ho explicava tot. Laboratori d’urbanisme, enlloc de taller d’urbanisme, que era una paraula més a la moda en aquells moments. Per tant, investigació en lloc d’ofici. Tot un programa. Ara la missa ja ha estat dita. “Germans, aneu-vos-en en pau”. Doncs, Amén. / Girona