Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Vaig ésser un dels primers receptors dels ensenyaments d’en Manuel a l’ETSAB, cap
a l’inici dels anys 70. El recordo mig estirat sobre la taula, amb una certa indolència, mentre parlava i parlava sobre com és la ciutat, com era abans i potser també com podria ser en el futur. Arran d’uns treballs de curs compartits amb d’altres companys sobre l’estructura urbana de la vila de Gràcia vaig començar a entendre, encara que fos per sobre, l’aleshores incipient doctrina de l’urbanisme modern que tan bé va saber mostrar des de la tribuna escolar.
Més tard, cap als anys 80, vaig tenir el privilegi de poder col·laborar en la gestió i disseny dels “xiringuitus” del Moll de la Fusta, aleshores la

primera intervenció urbana per obrir la ciutat al marpromoguda des de l’ajuntament democràtic, i que posava sobre la taula els temes que més el preocupaven i que van presidir la seva feina: la prevalença del ciutadà sobre la màquina, del tràfic de vianants sobre el rodat, de la nova perspectiva urbana en relació al mar, l’ús de la secció com a mètode de treball renaixentista més que tecnològic, la paradoxal passió pel detall constructiu a petita escala... Tot, amb el rigor que tothom coneix i la fina ironia que presidien les seves llargues i maratonianes reunions de treball.
L’obra que més aprecio de la seva vasta producció és, sens dubte, la reforma urbana del moll de Saint Nazaire, ja que resumeix part del seu pensament social i polític sempre present en les seves

propostes. Admiro com va saber transformar la memòria històrica del poble francès sotmès al malson nazi -concretat en un espai de formigó físicament indestructible- que provocà el bombardeig de la població civil en un percentatge elevadíssim i que va perviure després de l’any 1945, ja que no podia ésser enderrocat com era el desig i la voluntat dels ciutadans. La transformà en un espai cívic connectat amb la ciutat, prenent decisions arriscades, com l’accés amb rampa per la coberta, que converteixen aquests monstres de formigó en uns recorreguts urbans de primer ordre, vius i lúdics, com ens va ensenyar a tantes i tantes generacions d’arquitectes. / Barcelona