Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Tres trobades
1/ Quan els tècnics municipals de
l’Ajuntament de Barcelona preparaven el pla del 22@, van convidar dotze equips d’arquitectes perquè féssim propostes sobre sis àrees que es desenvoluparien a través de plans especials públics. A en Manuel Solà i al meu equip ens van tocar les illes situades sobre el parc central de Pere IV. La proposta que vaig aportar amb en Francesc Hereu, tot i respectar els edificis patrimonials de la fàbrica Ricard, era una reinterpretació metòdica de l’illa de l’eixample. Manuel Solà ens va sorprendre: presentava unes petites maquetes que reproduïen textualment l’edificació i els espais existents, i suggeria substituir els edificis obsolets per noves construccions de la mateixa volumetria. La idea era radical. No complia amb les condicions de la consulta fins al punt que part del parc central quedava envaït per l’edificació, i part de la zona verda del parc es filtrava dintre les illes, però d’aquesta manera posava de manifest la necessitat de preservar la riquesa i complexitat espacial que derivava de la intersecció dels traçats del Pla Cerdà amb les microurbanitzacions de les antigues fàbriques. Ho feia portant al límit un criteri que molts consideraven heterodox i aparentment arqueologista, però que tenia la virtut d’expressar una de les seves conviccions: la necessitat de ser sensibles a les contigüitats urbanes, de respectar els teixits complexos, l’excepció i el conflicte morfològic, de tenir consciència de la importància del passat en la construcció de l’espai present. Entre aquesta actitud atenta al context i a l’atmosfera, i la conducta sistèmica i refundadora que implanta una nova racionalitat, ens movem tots els arquitectes. Crec que es pot ser eclèctic i orientar-se segons les circumstàncies, però només una personalitat didàctica i sense prejudicis com lad’en Manuel Solà podia fer entendre eficaçment les implicacions de la petita història del lloc en els projectes de reconstrucció de la ciutat.
2/ Fa un temps vaig tenir cura d’un llibre, Arquitectes en el paisatge, on invitava dotze arquitectes catalans perquè donessin la seva visió sobre el territori a partir d’un text inicial que havia escrit esperonat per les torbadores transformacions morfològiques del nostre país. En Manuel Solà va col·laborar-hi amb dos articles importants, escrits de manera exquisida. Un d’ells es titulava Un altre Passeig de Gràcia, però no feia referència a la reurbanització del passeig barceloní, sinó a una reflexió molt meditada: el paper de nou Passeig de Gràcia regional que la vall del Llobregat podia exercir en el futur, perquè de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc, “el Llobregat pot resultar l’espinada vertebral de tota la Catalunya urbana”. A en Manuel el coneixien la majoria dels professors de les escoles d’arquitectura d’Espanya i de més enllà, i tots li reconeixien una visió atenta de la petita escala de les ciutats. Però s’oblida a vegades que el seu pensament sobre la dimensió regional era vigorós. Certament, alguns el varen poder sentir en el màster sobre La gran escala que durant anys va impartir al Centre de Cultura Contemporània i on esmolava els instruments per intervenir en la gran perifèria. Però pocs hauran llegit aquest petit article d’orfebreria que mostra fins a quin punt el seu pensament era integral i perspicaç.
3/ Convidat a donar una xerrada destinada als membres del Departament d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura, vaig triar un tema anacrònic: una visió subjectiva sobre l’anatomia del barri vell de Girona pel qual havia anat i vingut des de petit. Vaig explicar, suposo que amb un cert entusiasme, anècdotes personals sobre les arquitectures i el teixit d’aquest barri: la travada estructura de carrers esglaonats; la pulsió dels recorreguts; la vertiginosa contundència volumètrica dels edificis de la part alta; les balconades sobre la ciutat; la llarguíssima pervivència de la història; la “unitat en el detall i tumult en el conjunt” de l’amalgama de cases, la forta tensió espacial de la plaça de la Catedral i de l’interior de la capella de Sant Narcís,
un atribut que només havia viscut en el barroc romà; la impressió paürosa de la fosca i l’enormitat de la Catedral... En acabar, en Manuel Solà va demanar la paraula, i després d’un llarg silenci em va preguntar: creus que les ciutats tenen ànima, i afecten l’ànima d’aquells que l’habiten? Vaig quedar desconcertat; la pregunta em semblava impossible, i vaig tirar la pilota a corner. Poc després, mentre fèiem un refrigeri frugal, vaig començar a entendre l’obertura mental de la pregunta. En Manuel coneixia la mirada romàntica sobre Nantes de Julien Graq, un autor que jo havia llegit per motius purament literaris. I no solament freqüentava l’obra de Herbert Spencer, sinó que havia examinat autors oblidats del primer romanticisme, i rescatava algunes idees sobre la ciutat d’aquests estudiosos que utilitzaven sovint la metàfora humana per comprendre determinats aspectes de la complexitat urbana. Només Manuel Solà podia repensar avui amb franca naturalitat especulacions de feia dos segles que semblaven definitivament extingides.
Fa uns mesos, l’actriu i directora Marta Angelat va portar al teatre un poema narratiu, Nadir, que jo havia escrit. Es va representar al nou espai escènic de La Seca, i semblava destinat exclusivament als maníacs de la poesia. Al cap d’uns dies vaig rebre una nota sentida d’en Manuel i la Rosa felicitant-me pel text i la representació que acabaven de veure. Nadir és un poema sobre la mort. No vull pensar que en la sincera emoció de la nota d’en Manuel hi havia una premonició. La mort s’ha endut una intel·ligència privilegiada, però diria que, sobretot, una sensibilitat i una humanitat infreqüent. Com m’ha passat en algun altre cas, sé que, per anys que passin, encara pensaré: “m’hagués agradat parlar d’això amb en Manuel Solà”. / Girona