Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
De coses humanes
Crec que mai li vaig arribar a explicar al
Manuel com assistia a les classes que podia del seu màster sobre les perifèries, a començaments dels anys 90, aprofitant que, en aquells moments, el CCCB no s’havia completament inaugurat i un cert ambient d’ocasionalitat animava la curiositat a empaitar-me cap aquell pis de dalt.
L’estiu passat revisitava aquell número doble d’UR del 1992 dedicat a projectar la perifèria i reconeixia en la seva introducció paraules i frases inspiradores que havia pogut caçar al vol en alguna d’aquelles visites quasi furtives.
Crec també que no vaig poder evitar recordar aquelles sessions quan el Manuel em va demanar que fes la ressenya del seu De cosas urbanas. Imagino que el record i l’admiració a parts iguals em van fer difícil comprendre el que em proposava: jo insistia en resumir i destacar, de manera intencionadament elegant com s’acostuma a fer en aquest tipus d’encàrrec, aquells aspectes del llibre, aquells projectes d’arquitectura que em semblaven més rellevants del manuscrit però el Manuel insistia encara més en que no es tractava d’això, que el que ell volia era que jo prengués el seu text com un punt de partida per a suggerir les meves pròpies idees, de manera que el seu llibre quedés,
en realitat, en un segon pla.
No cal dir que em vaig quedar a mitges entre una cosa i una altra. La memòria fragmentada d’aquelles sessions en temps d’estudiant o potser la petjada de les converses a la taula de la planta baixa del seu despatx, sens dubte em van fer impossible no ressenyar el llibre.
L’article es va publicar i vaig rebre comentaris afalagadors, entre els quals el seu, però sempre vaig tenir la sensació que el Manuel hagués volgut que escrivís de manera més lliure i sense sentir cap llast. Malauradament, les coses humanes tenen el seu pes, em temo que molt més que les urbanes. / Barcelona