Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Fer el salt intel·lectual de l’abstracció dels models o de la teoria
de jocs a la materialitat dinàmica de la forma, i finalment al Projecte Urbà -i fer-ho en els anys de plom que foren els setanta- no és una tasca banal. I crec que la banalitat seria pel Manuel, un dels pitjors pecats.
Jo, que vaig fer el trajecte de “l’urbanisme per als arquitectes” a “l’urbanisme dels arquitectes”- de la mà de l’altre Manel, el Ribas Piera, tenia sentiments contraposats d’enveja i compassió dels que l’estaven fent amb ell al pis de baix, per la disciplina quasi monacal que els exigia. El recordo, als anys vuitanta, en les reunions de departament on, amb certa tensió, revisàvem els resultats de cada curs de les dues càtedres. Van ser uns anys extraordinaris a l’Escola però també fora, com a la
participació a Tortosa, Cruïlla dels Països Catalans,
en el Congrés de Cultura Catalana o, posteriorment, a la reunió de dos o tres dies al balneari “Vichy Català” de Caldes de Malavella per debatre els primers plans municipals d’ordenació de la Democràcia que tots estàvem fent. També aquí havies d’estar en tensió per respondre les seves qüestions imprevisibles.
I recordaré els seus comentaris complexos en moments importants per a mi, com els de la lectura de tesi o les oposicions, on amb la seva sofisticació em posava a prova intel·lectual, intentant esbrinar fins a quin punt jo havia superat les lectures funcionals- estructuralistes massa simples.
Amb el temps, l’atracció tensa deixà pas a una de més càlida. Hi van fer molt els sopars de Departament o les calçotades a cal Jordi Sardà, o
les cloendes culinàries d’actes acadèmics promogudes pel Xabi Eizaguirre.
El vull recordar en un moment important per a ell, a Lovaina, quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa d’aquella universitat. Hi ha fotos divertides que deixen constància de com passejàrem amb altres, les nostres togues acadèmiques cardenalício-orientals, contrastants amb les erasmianes dels belgues per les naus gòtiques d’aquella universitat. També els esmorzars a l’hotel o visitant la ciutat en un grup reduït.
Guardo una imatge seva en una manifestació multitudinària d’aquells temps extraordinaris en què això es podia fer, al Passeig de Gràcia, envoltats d’amics comuns.
I retinc, agraït, amb les seves paraules sempre intel·ligents, la sensació de proximitat d’un mestre sofisticat, aristocratitzant i lúcid. / Barcelona