Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Santa Magdalena Sofia.
Vaig conèixer al Manuel de Solà-Morales l’any 1976 -o potser 1977- quan vaig entrar com a “Secretario de Redacción” a la revista Arquitecturas Bis i estava estudiant a l’ETSAB.
Vaig caure tot de cop a una de les reunions setmanals del Consell de Redacció al carrer d’Alfons XII, amb unes carpetes plenes de textos i fotografies que m’havia entregat el Lluis Domènech feia pocs dies. Estava en marxa el proper número de la revista i calia coordinar el que encara faltava.
D’aquelles primeres reunions, molt divertides però no menys serioses, recordo una certa intimidació
davant d’aquell grup, tots arquitectes prestigiosos, a excepció de la Rosa Regàs i l’Enric Satué, però que com editora de La Gaya Ciencia, la Rosa, i dissenyador gràfic, l’Enric, Déu n’hi do!
Suposo que, poc a poc, em vaig anar acostumant, i en tot cas no tenia massa temps per pensar-hi. Les reunions eren d’una intensitat extraordinària i jo no parava de prendre notes del que m’havia d’ocupar. En els dies posteriors a la reunió, jo havia de recórrer els despatxos dels membres del Consell de Barcelona per portar o recollir material per la revista. I és així com vaig anar a parar a l’estudi del Manuel al carrer de Santa Magdalena Sofia, a Sarrià. Estudi que, recordo, em va impressionar molt: era un lloc que no s’assemblava als aItres
estudis d’arquitectes que jo havia conegut. Hi havia poca llum o m’ho semblava, i un petit jardí al darrere d’aquella planta baixa d’una petita torre, i les parets plenes de plànols antics emmarcats de ciutats de tot el món, i el Manuel, que em rebia tan afectuosament. Era l’estudi d’un arquitecte savi i culte que, però, no t’ho feia notar. Com que molt sovint també havia de passar per l’estudi de la Rosa, que estava al costat, per recollir o encarregar fotografies, les meves visites es van anar repetint. I Arquitecturas Bis va viure fins l’any 1985 i aquelles visites i aquell estudi del Manuel han quedat gravades a la meva memòria. / Barcelona