Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Sense entrar en la brillant trajectòria de
Manuel de Solà Morales en el camp professional de l’arquitectura i de l’urbanisme que sempre m’ha interessat especialment, vull destacar, sobretot, la seva condició de professor, les seves classes, reflexions, converses, articles i altres publicacions que m’han servit de referents clau des de que vaig decidir el meu compromís amb la docència.
En certa ocasió, jo mateix el vaig presentar als estudiants que assistien a una classe magistral que ens va fer a la nostra assignatura de projecte urbà a la secció tarda de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, manifestant que el que deia en Manuel, per a mi, era com si ho digués Déu. Ell, ràpidament
va dir mig en broma que jo hauria de ser agnòstic...
La seva direcció, per bé que no sempre de manera directa, m’ha permès apuntalar tota la meva recerca i docència, i m’ha ajudat a construir un bagatge que cada vegada més ha fet identificar-me amb una personal dimensió compartida amb el seu mestratge.
Des de la seva mirada precisa al detall per, a vegades, fer-nos veure la dimensió molt més gran del que representa en la seva particular i insistent observació de no confondre mai la mesura amb l’escala, a les més recents receptes d’urbanitat, passant per una rica miscel·lània de reflexions sobre la ciutat i el projecte urbà, ens ha permès construir una línia sòlida i clara en la nostra pedagogia i coneixement de l’urbanisme.
I sense voler acabar aquestes ratlles sinó deixar-les en un punt i seguit, em permeto fer la mateixa referència pel Manuel amb la que fa molts anys vaig concloure un escrit que em va tocar redactar quan ens va deixar Joan Miró i amb les mateixes paraules que ell havia emprat uns anys abans: “De temps en temps apareix a Catalunya una personalitat amb una irradiació tan gran que tot ho marca amb un foc que dóna vida i fa néixer tota la que ve després i que altrament s’haguera ofegat en la mediocritat. Com sentim la seva absència!!”
I ara, vint-i-quatre anys després, seguim parlant i admirant l’obra de Miró en una dimensió universal i humana com també ho seguirem fent, amb la del Manuel, nosaltres mateixos i les generacions futures... / Barcelona