Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
No era jo sol que a l’hora d’encarar aquest text “no tenia ganes de res, com si no
tingués res a dir, i res per escoltar. Només m’agitava dintre meu amb furors abstractes, i acotava el cap, i plovia”.
En aquell moment, no em semblava gens estrany trobar-me identificat amb el protagonista de Conversa a Sicília, la novel·la neorealista d’Elio Vittorini que precisament el Manuel em va animar a llegir l’any 1974. Malgrat haver-se editat vuit anys abans, encara es trobava a les llibreries, cosa completament impossible avui que cap novetat literària és a l’abast en pic passen dos mesos a causa de l’allau de llibres que es disputen aferrissadament l’espai als taulells i prestatgeries.
Ara, però, amb els ulls entelats per un furor concret, definitiu, veig que la capçalera de la revistassa UR que vam fer, ell i jo, en un format agosarat, va ser el resultat d’una mena de pacte contemporani dels de la Moncloa. Eren uns altres temps, doncs no em refereixo pas als papers D’UR, ara, sinó a vint-i-set anys enrere. Aleshores aspirava a ser una publicació internacional periòdica i independent dedicada a la difusió, crítica i debat dels problemes de la forma de la ciutat i del territori. Però només vam tenir temps d’esbombar nou temes: l’urbanisme urbà, l’escala intermèdia, la forma edificada, l’enigma de Trieste, el projecte urbà I i II, les trajectòries de Ludovico Quaroni (eminent urbanista romà fill del Trastevere, com Vittorio de Sica i Francis Ford Coppola, i mestre del Manuel) i Cornelis van Eesteren, i finalment, el projecte de la perifèria en un número doble.
La vam dissenyar els dos alhora. I no ho dic ara com a forma retòrica de cortesia sinó per deixar clar que el Manuel hi deia la seva, i de quina manera! Portes endins, les relacions entre nosaltres eren fluïdes; portes enfora, ho disfressàvem amb circumloquis. Tot i això, fèiem una parella prou concordant: mentre jo callava per tal de deixar parlar els altres, ell callava perquè parlava amb si mateix en un diàleg inacabable.
Ara veig que érem d’aquells que “dèiem moltes coses amb poques paraules”, com va dir Sebastià Gasch de l’expressió pictòrica de Ramon Rogent. Per tant, em temo que si mai hagués pintat, el Manuel, en lloc d’un retrat amb “línies breus i colors primaris” hauria fet un retrat introspectiu, orlat de peces de roba de colors refinats, portades d’ultramar i mai vistes a les rodalies metropolitanes.
Parlant ara objectivament, la capçalera d’UR la vaig resoldre tot sol, amb una«U» de pal i una «R» bodoni. L’una representava l’urbanisme neoclàssic traçat pel prefecte Haussmann, a mida d’un Segon Imperi, altra vegada despòtic i altra vegada il·lustrat. L’altra, representava l’urbanisme racionalista, higiènic, innovador i fet a la mida d’un home modern que tornava a ser la mesura de totes les coses. I, tot i escollir dues maneres oposades de donar forma a la ciutat simbòlica d’Ur, les veia compatibles.
Al Manuel la proposta li va agradar de seguida en trobar que, amb la tipografia feia topografia sense confondre topologia amb funció. I ara em queda el dubte solà-moralesc de si no li va agradar, justament, pel fet de donar forma ambigua a una eina de divulgació de certeses i, alhora, d’incerteses.
El número u va sortir un mes de gener, i plovia, així que vam deixar per l’estiu celebrar-ho al pati del
casalot d’Artà menjant carn i bevent vi, com feien els clàssics a l’altre cap de l’arc mediterrani. Per cert, el vi que vam beure (un Corvo di Salaperuta negre, esplèndid) flairejava la Sicília de Vittorini que el Manuel ens va fer recórrer urbanísticament a tot l’equip de redacció d’Arquitecturas Bis, un altre estiu. I tal com feia l’esmolet de la novel·la, nosaltres també “caminàvem mirant enlaire i movent a dreta i esquerra, a esquerra i a dreta, el cap”.
Ancorats al mateix mar i ensonyats pel mateix sol que beuen els sicilians, muts i cap cots, ni ens adonàrem que l’Humberto, un dissenyador gràfic que va fer bé de passar-se a la fotografia, empaitava càmera en mà un raig de sol fugisser que s’estava, ara en una tova, ara en una altra. Vaig pensar si no farien la mida de la revistassa que havíem planejat i si el fang d’Artà no era de la mena amb que bastiren les cases d’Ur, la primera ciutat que s’esdevingué, segons vaig aprendre del Manuel el dia que em va parlar d’una revista d’urbanisme i del seu estranyíssim nom, al meu limitat entendre.
Però avui, vint-i-set anys després de tot allò, com deia al començament, no tinc ganes de res, com si no tingués res a dir, i res per escoltar. Només m’agito dintre meu amb furors concrets, i acoto el cap, i plou. / Alella