Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
El vaig conèixer a l’Escola d’Arquitectura. Vaig tenir molts professors, però
pocs mestres. En Manuel va ser un d’ells.
Tot just tornava de fer un màster a Harvard un cop acabada la carrera. Era el seu primer any a l’escola. S’estrenava com a professor, i nosaltres també, com alumnes d’urbanisme. Un curs insòlit, de vint persones, fruit d’un nou pla d’estudis i en una escola desolada i arrasada per les expulsions del professorat del curs anterior pels fets dels Caputxins. Corria l’any 1966.
Vàrem compartir el vertigen d’un curs irrepetible i la
passió, intensitat i complicitat d’en Manuel el van convertir en inoblidable.
Em va ensenyar moltes coses. Entre elles, que la raó, més que defendre-la, es busca. I quan es troba entre tots, es defensa.
També em va ensenyar la importància de les coses petites. La importància d’un graó mal col·locat o l’error en una finestra mal decidida. Però, sobretot, em va ensenyar la importància del temps a l’arquitectura. Per pensar les coses, per fer-les i per veure-les créixer.
Ha estat ja de més grans que sempre hem compartit el dubte confiat, el que neix de la curiositat
i no de la sospita i que porta a compartir descobriments i coneixements.
Hem parlat de política, de futbol, de cuina i de l’amistat. També del vestir. De la seva manera d’entendre la pulcritud en el vestir, tan juvenil i tan madura, que m’ha fet recordar el meu pare sastre, també extremat i atrevit.
He anat sense corbata durant vint anys, segurament, pel que m’evocava o em suggeria.
Però aquests dies, quan vaig a un acte públic, me la poso. Una de les seves Urbates.
Em fan molta companyia. / Barcelona