Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
El soterrani de l’escola d’arquitectura (a peu pla de la sortida, vers un pati on no
anàvem mai) era per a nosaltres el paradís dels urbanistes. Trucar a la porta del LUB era com pressentir que els dibuixos de la identitat del territori català i de les comarques catalanes, que l’anàlisi factorial dels primers treballs, o que tota la saviesa dipositada en les “formes de creixement”, se’ns farien nostres i, així, nosaltres també formaríem part d’aquella panera teixida d’arguments i de bones maneres d’establir el territori i la ciutat.
I, del LUB, sempre me n’agradà la territorialitat, experimentada en la constel·lació de persones que
en professaven el que allà dins es coïa, i que, segurament, sempre tenien el punt i contrapunt d’en Manuel Solà-Morales.
Sovint, la seva presència era la mostra d’una latència en altres persones, una cohabitació de postures i d’actituds intel·lectuals, manifestades en el seguiment dels seus arguments o en la complicitat d’un ensenyament que sempre suggeria ultrapassar l’ordinari per descobrir noves qüestions. Tanmateix, amb el rigor de la lletra dura, de la praxi constant en l’anàlisi encuriosida però metòdica basada en el dibuix (com ara els dies preciosos del dibuix de les places de Catalunya, conduïts per Maria Rubert).
D’en Manuel sempre em va agradar la distància
curta de la conversa i, a poder ser, a taula. Un cop, fregant-se el front d’aquella manera pròpia, estirant la memòria, em demanà que li pronunciés el nom de Robert Auzelle, o el d’American Vitruvius; però hauria pogut estar Quaroni o qualsevol dels personatges que sortien a la conversa, perquè eren motivats per un raonament precís, obert al mateix temps i projectual sense cap dubte. No era l’erudició acumulativa, sinó la proximitat impulsora d’un saber trillat per la cultura viscuda, però, sobretot, per la capacitat intrigant de motivar una novetat en la manera de pensar les qüestions més essencials de l’urbanisme: el carrer, la plaça, la disposició de les coses, la vitalitat de l’espai habitat i el “fer ciutat”. / Barcelona