Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
“New Orleans o La Habana?”, escrutava el Manuel amb la mirada fixa,
pocs dies abans de començar el curs. La gimnàstica practicada durant mesos descobrint cruïlles, interseccions, xamfrans i cantonades als cinc continents, ens havia fet prou àgils per abonar la possibilitat d’incertesa en la tria del millor escenari per aquell taller d’urbanística a punt de començar. El que comptava era seduir a l’estudiant: en l’elecció del lloc, en el to de l’enunciat, en la sorpresa del plantejament... I sens dubte, tant els carrers recentment inundats pel Katrina com l’atmosfera d’una ciutat sedada pel socialisme tropical semblaven opcions assegurades. Per això li brillaven els ulls, convençut que sense arribar a trepitjar santuaris de jazz ni de salsa, els estudiants podrien imaginar amb la xarxa, matèria i màgia d’aquelles ciutats.
En la ressaca post Fòrum 2004, en Manuel dubtava que el missatge més disciplinar de l’exposició hagués estat prou clar. Si bé la cantonada havia resultat una imatge fèrtil per reivindicar una determinada arquitectura i urbanitat, temia que la metàfora hagués acabat emmascarant que l’urbanisme de les interseccions podia ser una adequada aposta d’intervenció a la ciutat contemporània. I aquest va ser el pensament que va centrar els seus darrers tallers d’urbanística: discutir les capacitats d’un urbanisme estratègic que planteja accions selectives que barregen infraestructura, edificació i usos diversos en un mateix lloc. Va preparar i impartir els cursos amb una sorprenent energia intel·lectual, amb totes les habituals incerteses “metòdiques” i sobretot, amb una enorme convicció profunda per la feina d’ensenyar. D’alguna manera, amb el neguit d’un professor novell, just quan estava a punt de ser nomenat Catedràtic Emèrit.
Aquella primavera del 2006 vam acabar discutint les possibilitats del més temptador dels barris de La Habana, en un viatge il·lusori en el que tots vam aprendre moltes “coses”. Però va ser igualment interessant planar per realitats menys exòtiques en altres ocasions: descobrir cruïlles en el territori tou del Camp de Tarragona, cantonades en un teixit espès de Santa Coloma - un àmbit que ell recordava dels treballs sobre factorials als anys 70´-, alguns nodes a l’eixample de Parets del Vallès o una suposada intersecció en una gasolinera del Garraf. Sí, també en els territoris més prosaics, la seducció era possible.
En certa ocasió vam proposar de repensar, amb els mateixos ulls, un paisatge característic de la urbanitat més elemental: corrues de cases unifamiliars amb nans a l’entrada i reixes de seguretat a les finestres (a la zona dels Lliçàs, al Vallès). Guardo un simpàtic record de com intentàvem endevinar si els carrers deserts per on
es movia el seu Lancia vermell eren també els que dibuixava el plànol que jo tenia a la falda, mentre m’explicava haver-s’hi perdut abans acompanyant la curiositat de Richard Sennett. Una realitat tan desesperant com atractiva. Avançat el curs, un estudiant va suggerir una proposta “radical” per aquell panorama aparentment anodí: sobreposar-hi una superestructura que imitava el citadíssim projecte Berlin Hauptstadt d’Alison & Peter Smithson. Explicava content i abstret la renúncia a tocar el terra i la possibilitat de construir-hi una alter-ciutat. Molt content. Pensant potser que el silenci i l’estupor del professor eren infosos per la seva genialitat... Per això en Manuel no va estalviar vehemència en el retret: quin era el mèrit de menystenir tant la realitat per refugiar-se en un concepte malentès? Per què no aprendre a valorar l’ordinari, per imaginar-hi també projectes i arguments?
Ensenyar a ballar als estudiants, entre abstracció i realitat, entre idealisme i pragmatisme. Una tasca immensa, assajada en successives composicions, curs rere curs, defugint dels passos de l’ortodox convencionalisme tant com dels intents de levitació, trivial i gratuïta (o no hem valorat també així els seus projectes?). Amb una certesa constant: que sense deixar de tocar del tot de peus a terra, el marge per la variació i la inventiva sempre és prou suggerent.
¿Bailamos?, vas escriure fa una pila d’anys, i sortosament no te’n vas cansar mai, fins el silenci dels darrers compassos, fins els més joves dels arquitectes que van aprendre amb tu, sobre la mateixa pista, a “descriure anells i distàncies”, gaudint del privilegi del teu saber i de la teva generositat. / Barcelona