Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
El recordo acomiadant a l’Ignasi, a Les
Corts, on Manuel va prendre la paraula i va dir, més o menys: -“Sí que l’has feta grossa, Ignasi!”. “I tu, més” li podria haver dit l’Ignasi.
Amb aquests dos germans, jo hi estaré sempre en deute. Amb l’Ignasi, perquè com a professor guia de la meva tesi doctoral vaig aprendre molt d’ell. Coses que, de tant en tant, em veig jo també exigint als meus alumnes de doctorat.
Manuel Solà-Morales em va demostrar una confiança personal que jo mai hauria esperat. I també generositat, com quan va acceptar fer la presentació d’un llibre meu. Corria l’any 1996 i havia assumit feia poc al seu càrrec de Director de l’Escola. Em va cridar un dia i em va demanar -o potser ordenar?- que organitzés l’estructura de les relacions internacionals que ell trobava exagerada. Havia de ser amb criteris de qualitat acadèmica i no tan sols de nombre. Els més de cent convenis s’havien de reduir a deu! La veritat és que jo no sabia com dir-li que no, i tampoc sabia com fer-ho. Després d’uns mesos de consultes amb tothom, estudiants, professors, estrangers, d’enquestes, de resultats acadèmics, etc. vaig fer una proposta d’estructura organitzativa més o menys equilibrada que va ser entesa i acceptada en Junta d’Escola. Una estructura que és, per altra banda, la que s’utilitza fins avui. Poca gent sap que això és obra de Manuel Solà-Morales. Per cert, els convenis no varen ser deu, però sí vint. Quan jo li vaig explicar els criteris que havia seguit i la meva justificació o argumentació de per què havien ser vint i no deu em temia el pitjor. Per què? em preguntava,
aleshores. En Manuel tenia aquesta doble capacitat de crear-te la màxima tensió quan et demanava una cosa i, al mateix temps, apareixia una calidesa en el seu tracte que et feia sentir confortat i recolzat. Era aquesta dualitat d’exigència i comprensió, sense ser cínic, el que més m’impressionava.
L’havia conegut molts anys enrere quan feia uns cursos de doctorat als que assistia amb un centenar d’alumnes més. Ens parlava de deu lliçons sobre Barcelona, en català, en un període que l’ús d’aquesta llengua no estava del tot incorporada a la universitat. Aquestes deu lliçons varen ser, per a mi, fonamentals. Em vaig adonar que explicava l’urbanisme d’una manera com jo no havia sentit mai. La mateixa manera com quan va donar la classe inaugural del curs 2009 passat. És emocionant recordar ara aquella última lliçó. Als meus apunts, tinc les línies més generals que apunten a una qüestió bàsica per a mi: no separar l’arquitectura de l’urbanisme. En altres àmbits, i potser amb altres paraules menys precises, es plantejaven qüestions semblants. Ens estava parlant d’una arquitectura emocional. Com explicar, sinó, els fonaments que ha de tenir la urbanitat? Permeabilitat, sensualitat i respecte. En aquell moment, per alguna raó, les seves paraules em varen sonar com un acomiadament. Una lliçó que, tot i semblar improvisada, estava molt ben preparada. Parlava d’emocions en el fet projectual i de coses precises. Quan explicava que la qualitat de l’espai públic ve donada per la qualitat de l’arquitectura que el configura, d’alguna manera estava posant en valor -al meu entendre- unes paraules semblants de Ludovico Quaroni quan explicava al propi Manuel de Solà-Morales (en una entrevista feta per ell mateix i publicada en la UR
revista nº7) que no només s’hauria de considerar el traçat dels carrers i les seves voreres sinó també el pla vertical que les envolta. En la mateixa entrevista, Quaroni deia que hi havia arquitectes que observaven i arquitectes que feien, però que no existeix un arquitecte que faci les dues coses. Una frase enigmàtica perquè significa la renúncia a un part a la que ens sentim molt lligats. Quina?
Manuel Solà-Morales tenia, potser, la intel·ligència més sofisticada que he conegut. Una sofisticació que ve de les dues activitats sobreposades i que, d’alguna manera, contradiu al mestre Quaroni. Jo intentava no perdre’m les seves participacions en tesis doctorals, presentacions de llibres o debats. Com qui va a un lloc a esperar un miracle. Cada vegada que parlava analitzant el que sigui, podia començar de manera carregosa, avorrida o contemporitzadora i, de cop i volta, es produïa el miracle que apuntava un aspecte desconegut, d’una manera brutal i irrefutable, amb la que ningú podia estar en desacord. Aquestes derives, a vegades distretes, del seu pensament, eren el que més m’atreia. Era com anar a un concert. Ara, ens queda la seva obra construïda però, sobretot, queda el seu pensament en lliçons com aquesta d’inauguració de curs. M’hauria agradat discutir amb ell que l’arquitectura és urbana quan transcendeix els límits físics que l’envolten per situar-se en àmbits que van més enllà dels simplement geogràfics i que queden en la memòria dels ciutadans. En la dimensió íntima, una dimensió que també és de l’arquitectura però que moltes vegades oblidem. L’escala més petita de totes, però a la vegada la gran escala perquè les conté totes. Moltes gràcies per tot, Manuel. / Barcelona