Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Algunes vegades, quan ens vèiem, ja de ben lluny, en Manuel, amb els
braços estesos, en veu alta i amb un ample somrís em cridava “Antonio” i llavors ens abraçàvem rient com adolescents contents de veure’ns i seguíem de bracet fins arribar on havíem quedat amb na Rosa i l’Edith i ja s’iniciava una conversa que podia començar per l’arquitectura de les pintures de Giorgio de Chirico, per acabar amb els xamfrans del Pla Cerdà o les cantonades de Nova York o les cruïlles de Paris –amb la mitja rialla de complicitat i la mirada amb el cap una mica inclinat cap avall i amb les ninetes dels ulls a la part de dalt de les òrbites, que, de sobte, se li podien obrir tant, les òrbites, com si fossin dos ous estrellats, ja fos pel que acabava d’escoltar o pel que acabava ell de pensar–, i tot això sense deixar de parlar o d’escriure al paper o sobre la taula, ponderant el que li ocupava l’interès de la discussió i el diàleg; llavors procurava parlar de la qüestió que ens entretenia com si fos un joc de lògica i pragmatisme; i no només en les temes implicats en el seu estricte ofici urbanístic, sinó en qualsevol cosa que entrés dintre l’àmbit del seus interessos, i com que eren tants i els reconeixia tan vinculats els uns als altres, finalment podíem arribar a discutir sobre la causa final de totes les coses.
Perquè a Manuel hi havia una rara –pel poc sovint que es dóna entre nosaltres–, una rara síntesi d’idealisme i pragmatisme: per una banda creia en la idea, –en les pròpies i en les dels altres– és a dir, en les construccions pures de la ment que no tenen en compte les contingències, i, per altra banda, tenia i practicava un pragmatisme que l’obligava a considerar les incidències que podien influir en la idea pura i de quina manera la condicionaven. Manuel era un platònic i un aristotèlic, un home capaç de creure en realització de les idees, tot i saber que una cosa és la idea quan és al cap i una altra quan es realitza entre el món de les coses. Rere la confiança en la idea Manuel prenia una posició entre escèptica i irònica que relativitzava tot el que acabava de pensar o de
dir; una posició que quan parlaves amb ell havies de tenir en compte ja que aquesta posició –que considerava una cosa i el seu contrari– tot sovint intervenia en la discussió i capgirava la direcció del arguments que acabava de fer servir. Era una intel·ligència divertida i astuta. Qualitats que eren presents en el conjunt de la seva persona: rere el posat d’en Manuel –com expectant i sorneguer– hi havia una alegria entusiàstica i un capteniment ombrívol i sentenciós. Rialler i sorrut. Idealista i pràctic. Dialèctic i dogmàtic. D’una joventut aclaparadora i d’una vellesa de mil anys. És aquí on crec que s’ajuntaven la claredat mediterrània, que li venia dels camps de Tarragona, amb gravetat i l’austeritat de la gent de la Garrotxa.
Em ve al cap la meva col·laboració a la revista UR, dedicada a Trieste. Feia mesos que Manuel parlava d’aquest projecte vinculat a la intervenció urbana que estava fent a la ciutat de l’Adriàtic; una ciutat de prestigi històric i urbanístic i d’una notable complexitat cultural: italiana, austríaca, però també sèrbia i croata; de parla romànica, eslava i germànica i amb una història urbana admirable que Manuel havia considerat a l’hora de realitzar la idea amb la qual havia de transformar la ciutat. Van ser dies, que recordo com si fos avui, de diàleg i contra-diàleg constants. A mi se’m va acudir la idea que en el número d’UR seria bo anar incloent texts literaris vinculats amb la ciutat, com per exemple, de James Joyce, d’Italo Svevo, d’Humberto Saba, de Wincklemann i d’altres, per poder donar la idea de com la literatura i el pensament incidien en la complexitat urbana de la ciutat de Trieste. Rèiem del que deia Joyce de la ciutat, que no tenia res a veure amb el que descrivia Ezra Pound o Italo Svevo, o la princesa de Turn und Taxis o el mateix Rilke o l’Emperador de l’Imperi Austro Hungarés o el seu germà Maximiliano. Una nit Manuel es va posar seriós i murri i em va proposar escriure un article per a UR on aquestes contradiccions es manifestessin a través de les experiències literàries d’autors que haguessin viscut a la ciutat.
Va ser una col·laboració engrescadora ja que havia de donar sentit als documents que teníem sobre la
ciutat, documents que donaven una idea de la ciutat anacrònica i avantguardista, monàrquica i burgesa, una ciutat portuària i de terra endintre, aquesta col·laboració em va fer veure com evolucionava el projecte urbanístic i la manera de pensar i de treballar d’en Manuel. Per a mi va ser un repte, va ser també el botonet d’or que pot fer lluir una amistat.
De la mateixa manera el seu llibre De cosas urbanas –i tants d’altres– em va fer adonar de la perspicàcia de la seva imaginació “urbanística”, capaç de relacionar les coses més insòlites i trobar semblances entre les idees més allunyades i fer servir les metàfores més agosarades per explicar què és un carrer, una avinguda de circumval·lació o un monument civil; metàfores que feien entendre la complexitat de la ciutat i les seves transformacions i les idees i imatges que un deduïa de la imaginació d’en Manuel. Com la comparació que va fer de Mallorca amb l’arròs brut o la paella, símbols eloqüents per mostrar que l’illa cada cop s’assemblava més a la paella, on cadascun dels ingredients manté la seva singularitat i no es mescla pas amb la resta, la qual cosa venia a dir que Mallorca estava a punt de perdre el gust que ho amarava tot, com a l’arròs brut, on cada ingredient –sigui pollastre, conill, ceba o tomàquet– perd la seva identitat per confondre’s amb la de totalitat i la unitat de sentit.
Als llibres de Manuel és on el seu esperit reflexiona sobre una pràctica i una teoria que té una forta incidència en la vida dels homes i aquí, la memòria, l’extensa cultura humanística i la imaginació vénen a l’ajut dels arguments que defensa Manuel, sobretot que la ciutat és un organisme viu; i si a la pràctica s’han de considerar les totes les incidències que afecten a la vida urbana, a la teoria la intel·ligència i la imaginació s’exerciten en totes les seves possibilitats combinatòries. És aquí on la soledat i el silenci de la lectura dels llibres de Manuel donen fe de l’extensió estètica i moral del meu amic. / Barcelona