Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Per decidir qui faria el parc de la Sagrera, un dels estudis arquitectònics
convidats a participar en el concurs, el de Manuel Solà Morales, va pensar que la meva col·laboració els podria ésser útil. En Manuel va trucar-me per temptejar si em venia de gust de compartir projecte. Com que li vaig dir que sí, el mateix dia va venir a explicar-me, amb tots els ets i uts, el seu pla. L’encàrrec que em feia era que mirés d’omplir un forat molt gran -de la mida d’un camp de futbol- amb una intervenció escultòrica que arribés a dissimular-ne l’impacte. Es tractava d’aconseguir que un buit immens no esdevingués un espai inquietant: allí on arrenquen els trens de gran velocitat cal que el sostre de l’estació sigui el cel obert, perquè l’energia que han de menester reclama ventilació. Tot seguit va dir-me que el temps se’ls tirava al damunt i em pregà que tant bon punt en tingués una idea clara els ho comuniqués per tal de poder integrar l’obra al projecte i discutir les possibles dificultats en relació al conjunt.
En Manuel m’explicà la solució que el seu despatx proposava per tal de convertir un passeig de tres kilòmetres en un parc, és a dir, com fer que una llengua de terra, més aviat estreta, arribés a crear la il·lusió d’un bosc. Mentre l’escoltava, jo anava pensant que calia trencar l’horitzontalitat del recorregut amb un element volumètric que, de passada, establís simetria amb un edifici projectat per Frank Ghery, encara sense construir, situat a l’extrem oposat al de la meva hipotètica intervenció, un edifici que ja havia estat batejat popularment amb el nom de la núvia.
Tan bon punt se n’anà, vaig posar-me a treballar, i l’endemà mateix vaig poder dir-li que ja tenia feta la
maqueta de l’escultura. Aquella mateixa tarda, en Solà Morales i els arquitectes Josep Fuses i Dani Freixes es presentaren per veure què havia fet.
Quan vaig mostrar-los un petit monticle de tela de galliner restaren muts. Aleshores vaig convidar-los a concebre mentalment la cosa a escala monumental i em vaig adonar de seguida que tenien una potent facultat d’imaginar: els vaig fer veure, de cop, l’expressivitat que adquiria l’obra amb el canvi de dimensió. Percebuda l’expressivitat, tocava explicar quin concepte n’havia motivat la forma: si en un extrem del parc hi havia la núvia, a l’extrem contrari hi aniria el vel nupcial. Un vel flotant a l’aire com un núvol. Un núvol que em remetia al Gran vidre, de Marcel Duchamp (La casada despullada pels seus celibataris).
Després vingué el veredicte del jurat i va resultar que quedaren segons. En Manuel em trucà disgustat per dir-me que havíem perdut.
...
Durant anys, la meva relació amb en Manuel Solà Morales fou més aviat discreta. Es pot dir que ens
miràvem de reüll. Jo anava a escoltar les seves conferències i ell venia a veure les meves exposicions. Després, en trobades fortuïtes al carrer o a casa d’amics, rememoràvem complaguts les incursions fetes als terrenys de cadascú i ens manifestàvem reconeixement i afecte per l’enriquiment rebut. Fou Rosa Feliu, la seva esposa, qui, arran d’uns retrats que va fer-li el meu amic Antoni Bernad, em relligà de manera decidida a l’ample cercle d’amistats comunes. Aleshores que vaig començar a fruir assiduament d’aquella proximitat.
El punt culminal d’aquesta apreciada proximitat fou un cap de setmana llarg a la seva casa de Mallorca, una casa que ha quedat fixada en la meva pensa com l’espai ideal per viure. I no em refereixo a l’espai geogràfic i monumental, és a dir, al paisatge i a la noble arquitectura que circumda la casa, ni tampoc, al clima que l’illa ofereix a finals de maig, sinó al casalot en si, un habitacle de noblesa rural on l’arquitecte va saber salvar per a la modernitat el batec de l’esperit antic. Tocar-lo amb tal cura i naturalitat que el confort que proclama el saber arcaic i aquell altre que ofereix el viure modern proporcionin, més que no pas comoditat, benaurança. Per un arquitecte deu ser difícil de fer que no es noti la seva professió: renunciar a convertir una bassa en piscina, o deixar que un jardí volgudament descurat esdevingui una meravella per un grapat de llimones penjant de l’arbre que els correspon.
Dels àpats compartits aquells dies, de les converses de sobretaula, de les passejades a l’hora de posta, de les visites a monuments i jardins, de les constants atencions rebudes...de tot plegat en servaré sempre més un record entranyable. / Barcelona