Valentina Acierno
Vicens Vidal
Victor Rahola
Xabier Eizaguirre
Xabier Unzurrunzaga
Xavier Fàbregas
Xavier Monteys
Xavier Rubert de Ventós
Zaida Muxí
Àlex Giménez
Amador Ferrer
Angel Martín
Anton Pàmies
Antoni Llena
Antoni Marí
Antonio Font
Aquiles González
Ariella Masboungi
Axel Fohl
Beth Galí
 
Els meus records d’en Manuel comencen el primer dia de classe de
tercer curs d’arquitectura. Ell acabava de tornar de Harvard i era la seva estrena com a professor a l’ETSAB. Com que el curs era molt reduït (només tretze alumnes), la relació va ser, des de l’inici, molt intensa. Des d’aquell dia, no ens vàrem deixar de veure: a l’Escola, al Laboratori d’Urbanisme, al llarg dels següents setze anys i en multitud d’ocasions més tard. Recordo que un dia, sabent que anava a Roma, em va demanar portar un petit present a en Ludovico Quaroni. Naturalment, vaig estar encantat però, en anar a recollir-lo, vaig veure que es tractava dels tres gruixuts volums, recentment editats per Fabian Estapé, de la Teoria de la Urbanització d’Ildefons Cerdà. De manera que vaig transportar els volums a base de fer espai a la maleta. En Ludovico Quaroni em va rebre al seu despatx i encara recordo la seva dissertació sobre Cerdà: una classe magistral de la que, desgraciadament, no vaig prendre apunts. Al dia següent, va passar ell mateix pel meu hotel de Piazza Barberini per lliurar-me també un petit regal per en Manuel. Es tractava d’un altre gruixut i pesat volum, del qual no puc recordar ni el títol ni l’autor. De manera que, a la tornada, en tren, vaig tornar a patir -en aquelles dates les maletes amb rodetes eren encara inexistents-. Amb aquesta experiència, però, vaig poder confirmar que l’urbanisme era una disciplina de molt pes.
El curs 1970-71 vàrem inaugurar el nou programa, titulat Les formes de creixement urbà que en Manuel havia madurat durant l’estiu i que ha deixat una profunda petjada en l’ensenyança de l’urbanisme. Encara avui, quaranta anys després, és una referència important en moltes escoles d’arquitectura. El programa anava lligat a la promoció de tesis doctorals paral·leles, a desenvolupar per cada professor, sobre cada una de les formes de creixement. En tant que director de la meva tesi doctoral, sobre els polígons d’habitatges, llegida el 1983, es va establir una relació especial durant molts anys. Recordo com calia deduir del seu discurs, o gairebé endevinar, els fils conductors. Les sessions de discussió eren
rigoroses però a partir d’aquí em va deixar un ample marge d’acció. Sempre demanava madurar totes i cadascuna de les idees, comprovar els fets, visitar els llocs, dedicar-hi més i més temps. Era característic el llarg silenci d’en Manuel després d’una exposició; un silenci, a vegades acompanyat d’una o dues voltes per l’habitació, o d’una bona estona davant de la finestra, abans de la seva rèplica, que podia ser inquisitiva o crítica, però invariablement esclaridora. Uns anys més tard, en Manuel va obrir despatx a Sarrià. Un dels projectes que més estimava, el del port de Badalona, va passar anys en un calaix, sotmès als tràmits administratius i a les dificultats de la gestió. En la meva etapa com a director d’urbanisme d’aquella ciutat (2000-2003) em vaig proposar de fer-lo realitat, cosa que es va aconseguir, com és patent, només a mitges. L’ajuntament li va encarregar l’estudi volumètric del conjunt edificat, tema que va acollir amb entusiasme i que va resoldre amb una gran visió sobre la relació que calia establir entre el port i la ciutat. No obstant, el projecte va quedar novament en l’oblit. Crec que la preciosa maqueta en fusta que va fer construir no va sortir mai de l’estudi. Quan, en marxar de Badalona, li vaig anar a agrair el seu esforç, la maqueta encara era allà.
El darrer record, la seva presència al pavelló Mies van der Rohe, amb ocasió del premi holandès a en Joan Busquets. Aquest el va fer pujar a la taula i en Manuel ens va dictar la darrera lliçó. / Barcelona